Neix a Clermont-Ferrand Blaise Pascal, fill d'Etienne Pascal, segon president de l'Audiència, i d'Antoinette Bégon. Només tenia tres anys quan morí sa mare i aleshores, el pare decidí de deixar el càrrec oficial i es traslladà a París amb els seus infants, Gilberte, Blaise i Jacqueline. Era el 1630 i Etienne Pascal, ben situat econòmicament, es dedicà de manera exclusiva a la ciència i a l'educació dels fills. És per això que Blaise no anà mai a escola, ja que va tenir per únic mestre el seu progenitor. Sembla però que l'ensenyament tenia la qualitat necessària, que la capacitat intel·lectual d'Etienne Pascal era poc comuna i que el seu caràcter autoritari i exigent obligà el jovenet Blaise a fer feina de debò. Tant és així que amb només setze anys ja havia escrit una obra de teoria matemàtica, un assaig sobre les figures còniques que fou una veritable aportació a les ciències exactes. Aquell any, el 1639, son pare era nomenat comissari reial per al servei d'impostos de Rouan i allà hagué de marxar la família. A causa de la feina de son pare, les operacions aritmètiques es podien convertir al llarg del dia i de la nit en un autèntic calvari i és aleshores que Pascal inventa una màquina de sumar, un precedent de la nostra actual calculadora mecànica. I entregat en cos i ànima a la ciència va fer importants experimentacions físiques i demostrà l'existència del buit i també que la pressió de l'aire produeix els fenòmens atribuïts a l'horror de la naturalesa al davant del buit. Donà les primeres idees sobre el baròmetre i la premsa hidràulica i la seva teoria sobre l'elasticitat dels gasos fou comprovada i aplaudida. Però va tenir mala sort. Ja des de la infantesa arrossegava greu malaltia i restà paralític de cintura en avall. Quan els seus espantosos maldecaps li ho permetien, caminava amb crosses i havent anat amb la seva germana Jacqueline a París per consultar metges, hagué d'estar en el llit sis mesos llargs. El doctor, per altra banda, li prohibí de fer qualsevol feina mental. Com és natural no en va fer cas i el 1653 concentrava totes les seves forces sobre les matemàtiques. D'aquest esforç en resultà un Tractat sobre el triangle aritmètic... Entre el materialisme i les creences religioses, Pascal dubtà fins aleshores. Ja des de nin mai no pogué acceptar tot el que no li semblava evident. La veritat era la pura evidència i l'evidència era tot allò que només es podia percebre amb els sentits corporals. Però els fets més dolorosos havien de copsar el seu cervell. Son pare moria el 1651, la seva germana es feia monja del convent jansenista de Port-Royal i ell es trobava sol amb si mateix. En aquell estat exclamava: «Ja que Déu existeix, hem de prescindir de totes les altres coses i posar-nos bé amb ell...».
La salut de Pascal es complicà més. El 1659 patia una tuberculosi peritonial que l'enfonsà en una greu crisi. De dolor a dolor, moria a trenta-nou anys a causa d'una hemorràgia cerebral. El pensador deixava però el seu llegat i aquest era reflectir l'angoixa de l'home modern, sempre entre l'orgull de la raó i l'enyorament de Déu.
