Ho havia dit i repetit moltes vegades aquell torejador famós que nomia Manuel García Cuesta, El Espartero, conegut a totes les places de corrides de bous, àdhuc a Mallorca, en aquell circ de sorra que hi havia on es troba avui la popular plaça dels Patins (Bisbe Berenguer de Palou). «Más cornás da el hambre!». Més banyades dóna la fam, de vegades mortals i profundes. Manuel García Cuesta (Sevilla, 1866-Madrid, 1894), fill d'una família de petits industrials, treballà des dels dotze anys l'espart, en qualitat d'aprenent, i d'aquí li ve el malnom, malgrat d'altres diguin que és a causa del polític Baldomero Espartero, (1792-1879), duc de la Victòria, príncep de Vergara, general i polític espanyol, d'origen no menys humil que el nostre personatge torejador. Espartero era fill d'un fuster de cotxes i entrà després de seminarista. En aquesta situació es trobava quan prengué les armes contra els invassors napoleònics i després va combatre els independentistes americans. El 1833 prenia partit per Isabel II i va fer la guerra als carlistes, signant el darrer conveni de Vergara. Regent del Regne el 1841, el conservà fins el 1843. El recobrà el 1854 i el va tenir dos anys més. A Palma li dedicaren un carrer. Però tornem a l'altre Espartero, que tal dia com avui, a la plaça de bous de Madrid, entrava, a les cinc d'aquell capvespre, a matar el bou Perdigón, animal molt banyut, de gran estampa, color de caramel. El bou afagà l'home per la roba, el voltejà devers dos metres i el llançà per terra. S'aixecà, féu al bou sis passades més i entrà novament a ferir. L'animal restà enmig de la plaça silenciosa, mogué el cap. Espartero enfonsà l'acer d'una destre estocada però el bou saltà cap al davant i atropellà l'home, clavant-li la banya el costat del cos, passant-li per damunt, més mort que viu. Morí en un instant Espartero i el seu cadàver fou conduït a Sevilla i Sevilla l'ha recordat sempre, amb la seva història i la seva llegenda. El novel·lista Blasco Ibáñez s'hi inspirà per escriure Sangre y Arena, portada primer al cinema sense paraules i llavors a un film sonor en tecnicolor. De tot això n'ha quedat una cançó popular que diu: «Los torillos de Miura ya no le temen a nada, porque ha muerto el Espartero, el que mejor los mataba».
Espartero jugà amb la mort i va perdre. La mort i sofriment dels bous, però, tampoc ens hauria de deixar insensibles. En tot cas quan aquesta mort serveix com espectacle. Quan la temeritat del torejador també és espectacle. Quan la sang de l'animal i la sang de l'home, de vegades, també és espectacle. Però mentre es pagui un bou miura a preu d'or i el contracte d'un torejador a preu d'or, l'espectacle segueix. I és que com ell deia, més banyades dóna la fam.