Tal dia com avui, naixia la feliç idea d'inventar el pare Brown, un capellà catòlic que fa de detectiu i descobreix tota casta de malifetes. Es tracta d'amagar sota les aparences del pare Brown un excel·lent personatge de novel·la negra. Sembla obvi que tanta ingenuïtat i catolicisme apostòlic i romà a l'Anglaterra anglicana estaven destinats al fracàs. No fou així. La destra ploma de Gilbert Keith Chesterton (1874-1936), que nasqué i morí a Londres, féu que el seu personatge tingués gran èxit i ho féu amb dos factors, l'humor i la intel·ligència de cada narració. Les armes del pare Brown són l'astúcia, l'educació i el seu somrís permament. Hi ha quelcom d'autobiogràfic en tot això. Diuen que Chesterton, si hagués pogut triar, haguera passat a la història amb els seus polèmics i agressius assaigs. Però l'aplaudiren com a novel·lista de relat de misteri. La seva conversió al catolicisme dissenyà de tal manera la figura del pare Brown que el caràcter de l'escriptor i el del seu personatge es confonen en la vitalitat cap a la mateixa lluita. Els enigmes que planteja desperten un decisiu interès i l'humor és una arma més del capellà-detectiu en la seva aferrissada persecució del mal. Aquesta persecució es troba en altres idees entorn de l'existència humana, i així, per exemple, el doctor X li escriu una carta: «Estimat pare Brown: M'has vençut, Galileu, o en altres paraules, potser vós teniu uns maleïts ulls que tot ho veuen i tot ho penetren. És que pot ser hi haurà en nosaltres alguna cosa més que matèria? Som un home que ha cregut des de la seva infància en la natura i els instints i les funcions naturals sense donar cap importància al fet que els homes es declarin conformes o no amb la moral. Molt abans d'arribar a doctor, quan jo no era més que un al·lot d'escola i m'entretenia a caçar rates i aranyes, pensava que la cosa millor d'aquesta vida era ser un bon animal. I ara em trob confús. He cregut cegament en la naturalesa i sembla que la naturalesa em traeix. D'acord amb el meu credo, jo era lliure de matar el marit de la dona que estimava i semblava que la natura així m'ho ordenava. Ja que l'amor és allò que mou el món i ella podia ser més feliç amb un animal equilibrat com jo que amb un malalt mental com ell la cosa semblava justificada, fins i tot per a tots tres. Però comès el crim em succeí una cosa extraordinària. La naturalesa m'abandonà i vaig sentir que havia fet un mal. Ara sembla que s'obre el cervell, sent l'estrany plaer al davant de la idea de contar-ho tot i és com si visqués dins els poemes de Byron».