Aquella primavera neixia l'Escola de París, tot un conjunt de pintors que com Picasso cerquen una interpretació del món modern per donar al seu art tota una renovació en els temes de la forma i el color. Entre els membres d'aquesta escola hi ha francesos, espanyols, russos, italians, alemanys i així trobam Braque, Buffet, Picasso, Juan Gris, Soutine, Chagall, Max Ernst, Hans Reichel, Modigliani... Tots treballen i viuen a Montparnasse, el barri parisenc transformat en la seva caserna general i les seves trobades i reunions són tan importants com les seves obres. Vol dir això que els artistes no són éssers aïllats, que han de prendre partit en una determinada tendència o posició cultural, que tenen encara que mil cops ho neguin una projecció pedagògica... Així ho veien Modigliani i els seus amics, com François Carco, que explica en el seu llibre L'ami des peintres molts aspectes d'aquelles relacions d'amistat: «Vaja un tipus curiós aquell Zborowski! Polonès de naixement, estudiava a l'Escola del Louvre quan la guerra, la Primera Guerra Mundial 1914"1918, brutalment, el féu cercar refugi a Montparnasse on, malgrat la seva pròpia manca de tot el necessari i especialment de queviures, procurava ajudar i proveir del que fos els artistes que admirava. Un dels seus favors fou deixar que Modigliani, que mancava de teles, pintàs sobre una de les portes de la cambra que Zborowski feia servir com estudi.

"Bé. La porta ja està ben fotuda! "Afirmà Zborowski.
"Però tu la vendràs el seu pes en or! "Protestà Modigliani.
"Sí, però mentre trobam comprador... "Observà la senyora Zborowska" haurem de veure cada dia, per força, aquesta mena de retrat...

Passaren algunes setmanes i en aquest temps, en aquell estudi del carrer Bara, Zborowski i la seva dona no havien perdut el temps. La fama de Modigliani féu la resta. Cent vint mil, cent trenta mil francs vells... La porta fou adjudicada a un americà que també se n'endugué els gaufons... Volia l'obra al complet». L'Escola de París aconseguí bona part dels seus objectius. Revolucionà la vida de l'art i demostrà que ningú no pot viure tot sol dins la seva torre d'ivori sense sofrir-ne les conseqüències.

París va sobreviure a la guerra i amb la victòria dels aliats, els pintors de l'escola en resultarien beneficiats com un símbol d'avanguarda i de progrés que va tenir altres quotes d'èxit en els feliços anys 20. Llàstima que el destí de Modigliani no fos una vida plena, fructífera i perllongada com la d'aquell Picasso que semblava tenir set vides.