Vuit"cents presoners van morint a poc a poc en el camp de concentració «pinochetista» de Chacabuco, a Xile. Són miners, estudiants, professionals, artistes... Tots ells deportats a un dels deserts més inhòspits del món. Les pressions internacionals, intercanvis amb països de l'Est, obliguen el dictador a alliberar"ne quaranta"cinc. És organitzada una festa d'acomiadament. D'amagat, Luis Alberto Corbalán (fill de Luis Corbalán, secretari general del Partit Comunista de Xile) utilitza una gravadora de casset per enregistrar la festiva reunió. La gravadora és col·locada sota l'escenari, prop dels soldats de guàrdia que assisteixen a l'espectacle.

Luis Alberto Corbalán fou allotjat a Sofia, la capital de Bulgària, molt malalt. Els metges no pogueren fer res per ell i l'octubre següent, a l'edat de vint"i"set anys, moria com a conseqüència de les tortures sofertes al llarg del seu captiveri. Dirigent de la Federació d'Estudiants, enginyer agrònom, havia participat en el temps de la Unitat Popular en la realització del Pla de Reforma Agrària del Govern. Fou torturat brutalment en el camp de concentració de Chacabuco però no pogueren tòrcer el seu esperit. Un altre presoner, alliberat aquell dia, fou el cantant Angel Parra, el mateix que escrivia: «Era precís reunir força i voluntat i no deixar"se trencar pels traïdors, en condicions que coneixem molt bé. Els companys captius canten, creen i estudien, malgrat les metralletes, les talaies... Quan ens cridaven tres vegades al dia i nosaltres no sabíem res del nostre futur ni de les nostres famílies... El mateix que en aquella dramàtica primavera, només quedà el millor de nosaltres, la bravesa, la integritat, la qualitat moral, la solidaritat i la seguritat que el futur és nostre, que la justícia del poble, tard o d'hora triomfarà sobre l'orgull i l'odi que ha envaït la nostra pàtria. Triomfarà, no per venjar"se sinó per construir una pàtria justa, una pàtria lliure, una pàtria com la que havien somniat Recabarren i Allende...»

Va esser per a mi un gran goig aconseguir una còpia d'aquell casset clandestí l'any 1978 i veritablement emociona sentir aquelles cançons dels que se'n van a l'exili i dels que resten entre muralles de filferro. Cantaren Libre (bella cançó anònima que ara una companyia de telèfons fa servir per a la seva campanya publicitària. No hi ha dret!), Oficina Chacabuco, Tornar, Himne a l'alegria, Zamba argentina, Cançó veneçolana, El suertuo, El Puntuo, La cançó de l'adéu i les cançons compostes pel mateix Àngel Parra, Cançó d'amor, Cançó dedicada al seu fill Angelito, Cançó per a Javiera i L'ànima de Chacabuco...

Ara que Pinochet ha d'esser judicat, tothom hi vol dir la seva i fins i tot el Vaticà parla d'humanitarisme per tal que el botxí sigui protegit de la paraula acusadora dels advocats. A on anam?