Casto Méndez Núñez, cap de l'estol naval del Pacífic, escriu al ministre d'Estat, en el govern O'Donnell, Bermúdez de Castro, els mots següents: «Si dissortadament no s'aconseguís una pau honrosa per a Espanya, compliré les ordres de V.E. destruint la ciutat de Valparaíso encara que sia necessari, per fer-ho, haver de competir amb les esquadres anglesa i americana aquí reunides, i la de Sa Majestat seria enfonsada en aquestes aigües abans de tornar a Espanya deshonrada, complint així el que Sa Majestat, el seu govern i el seu país desitgen, això és, primer honra sense Marina que Marina sense honra...».

Després, el dos de maig, contestaria al comodor Rodgers, cap de l'esquadra nord-americana ancorada en el port del Callao, la famosa sentència que ha passat a la història com un quixotisme més de l'Estat espanyol: «Espanya s'estima més honra sense vaixells que vaixells sense honra...». Imaginau el somriure del nord-americà, el somriure de qualsevol home pràctic, el somriure del món anglosaxó, més acostat al realisme de Sanxo Panza que a les curolles del Quixot. En aquell enfrontament es jugaven, a més de l'honra, altres coses. Les reivindicacions econòmiques que Espanya podia fer al Perú i Xile mai no pujaven la factura de la greu pèrdua de tot l'estol, del patrimoni material que representaven tots aquells vaixells. I tampoc no valien la pèrdua de vides humanes, de tota aquella marineria innocent que pertanyia a les capes socials més febles del país. Méndez Núñez havia nascut a Vigo el 1824 i morí el 1869, es distingí a Filipines i bombardejà sense èxit Valparaíso i el Callao. També allà, a terra ferma, les víctimes, en la seva gran majoria, foren civils. I tot era per treure les castanyes del foc a quatre capitalistes peninsulars! Com sempre, mentre uns parlen de coses que són fruit de l'abstracció, com l'honor, uns altres fan comptes a l'ombra per veure si les dobles d'or són moltes o poques. «Mai no tornarem sense honra ni vergonya!», deia aquell ingenu llop de mar... Així ho explicava un llibre de text de l'època franquista: «Hi hagué algunes diferències amb el govern xilè per raons de protecció d'uns súbdits espanyols, i Méndez Núñez fou l'encarregat de defensar el nostre honor en aquelles costes del Pacífic, amb pocs vaixells i poques municions. Sent advertit per la seva temeritat de voler bombardejar un port xilè, va respondre: 'El país, el govern i jo preferim honra sense vaixells que vaixells sense honra...'. I quan l'almirall anglès i l'americà l'avisaren d'estar disposats a impedir-li aquella acció de bombardejament del port, Méndez Núñez replicà: 'Si us posau entre l'esquadra i la ciutat, el meu deure, que sabré complir, és el d'enfonsar-vos...'». Potser l'error d'aquell home era parlar en nom del país. Bé estava que fos la veu del govern o la seva pròpia, però no la de la gent que res no guanyava en aquella aventura. Tampoc no pensà en el que suposaria una guerra contra els Estats Units i Gran Bretanya en aquell moment d'una Espanya, potència de tercera classe, sotmesa a fam i misèria. Pobre mesquí!