Kühne: el poder d'una paraula (1837)

Miquel Ferrà i Martorell27/03/99 0:00

El fisiòleg Willy Kühne nasqué a Hamburg tal dia com avui i després de seixanta-tres anys de bona feina científica i considerables fruits de la seva investigació, morí a Heidelberg el 1900. Destacat alumne de Claude Bernard, amplià els estudis del seu mestre entorn dels sucs pancreàtics i aconseguí d'aïllar-ne un ferment, la tripsina, que té una acció digestiva sobre les proteïnes. El 1876, Kühne demostrava tenir una posició vitalista quan suggeria que la paraula ferment s'aplicàs només a les substàncies que dins de les cèl·lules vives efectuaven relacions químiques relacionades amb la vida. Opinava que les substàncies que podien ser aïllades del suc digestiu, que realitzaven la seva funció fora de les cèl·lules, com la pepsina de Schwann o la seva tripsina no mereixien l'honor de tenir un mot tan íntimament relacionat amb la vida. Proposà que tals subtàncies fossin conegudes amb el nom enzim, paraula grega que significa ferments, puix tot el que tenien era una semblança amb els ferments de les cèl·lules vives.

La classificació de Kühne fou acceptada pel món científic i les demostracions de Buchner, dues dècades després, li donaren tota la raó. Però al marge d'aquestes referències de la història de la Ciència, el que em crida l'atenció en aquest cas és la decisiva importància que pot tenir una paraula, enzim, que en el cas del diccionari Larousse i dins el lèxic farmacèutic es defineix com ferment soluble, adaptació del significat en rengles generals. La vida d'una paraula és doncs quelcom important i definitiu, capaç d'identificar un objecte, un fenomen, un ésser o una abstracció. No se li pot demanar més. Per això els literats defensen la paraula com a fórmula suprema del seu art. Així i tot, no aconsegueixen engabiar les paraules i les paraules travessen l'espai i el temps, canvien de sentit al llarg de la seva existència, procreen altres mots i moren en ser oblidades. Són, com la vida mateixa dels savis, els artistes, els poetes. Si Kühne donà els seus fruits i sempre, eternament, serà associat a la paraula enzim, de la qual potser han abusat un gra massa alguns fabricans de detergents, molts d'altres s'adormiren en els primers llorers i poques coses deixaren a la Humanitat en deixar aquest món. Això em fa pensar en tots aquells escriptors que ahir eren una promesa, perquè disposaven del vigor de la jovenesa i la quota màxima de temps i avui són un fracàs, perquè els seus fruits són tan minsos i el seu orgull tan gran que fan rialles. L'excusa que solem sentir dels seus llavis és que publiquen poc perquè han de menester molts anys per fer un llibre, que la seva literatura és tan bona que els editors són incapaços de comprendre'n les excel·lències, que un escriptor ha de viure intensament abans d'escriure alguna cosa important... Llàstima que quan anam a casa d'aquests literats suprems trobem una muntanya de manuscrits inèdits i els segell dels originals enviats a mil premis i castigats amb el més estrepitós fracàs.