És publicada una de les tres obres en català de l'Arxiduc Lluís
Salvador, Somnis d'estiu ran de la mar, un llibret imprès a
Sóller, a la impremta La Sinceridad i en què l'autor ens vol fer
participar en la seva apassionada estimació envers la costa
mallorquina, avui tan malmenada, i en especial de Miramar...
«Allà on la mar Mediterrània de ponent és més fonda, entre sa
costa de Catalunya i s'illa de Mallorca, és es costat de tramuntana
d'aqueixa darrera, hi ha sa zona rocosa a la que fan referència
aquestes pàgines».
I l'Arxiduc medita vora la mar, la seva mar, amb tota la seva
capacitat poètica. Potser amb un gra massa de romanticisme. Però en
aquella època, començament de segle, encara molta gent era
romàntica i el romanticisme imperava en bona part, pel que fa a
protocols i costums, a les Corts d'Europa. Cada racó de la costa és
acuradament observada...
«Algunes roques submarines estan verament encatifades d'eriçons.
Ja es veuen de lluny, particularment quan es sol brilla i la mar
tranquil·la apareix transparent com un crestai. Com qui destaquen,
amb son color violeta fosc, de ses roques groguenques, quan estan
escampats aparenten com una pell de pantera entesa al fons de la
mar. Estan aferrats i rares vegades se'n veu un i altre que d'un
forat se'n vaja a un altre veïnat. A vegades estan tan aficats dins
els forats de ses roques que costa pena treurer-los de dins els
seus amagatais...».
Contempla estrelles de mar i actínies, caragols marins i crancs
vivaratxos, catifes de plantes marines i pegellides de tot color
que compara amb mosaics bizantins. I trescant, trescant arriba al
mite màxim, al gegant de roca que és sa Foradada, aquesta
arquitectura natural de cíclops...
«Ses roques formen en es front de sa Foradada un xap fondo dins
el qual hi penetren la mar i es sol. Si un hi entra amb una
barqueta veurà una cambra tota blava, d'un blau cobalt. Sa claror
també hi penetra per una altra obertura, per dins s'aigua, a manera
de la Cova Blava de fama universal. Els peixos qui neden allà,
lluen com a plata i platejada també és s'estela que deixen darrere
d'ells. Ses parets estan tapissades de focoides un cop color
d'alabastre, altres d'ocre, i exhala cada forat una olor de mar qui
entabana; dins d'ells apar que la mar s'hi buidi. En sortir de dins
sa cova queda un tant enlluernat amb sa claror des sol, que li
sembla que lo que ha vist, és estat un somni que ja ha passat i se
sent disposat a tornar-hi entrar per convèncer-se de si era un
somni o una veritat...».
Però cap paradís és immutable. I menys els que depenen de la mà
de l'home. Com és el cas de la nostra costa, avui tan
degradada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.