El famós revolucionari italià, cap de les «camises roges», Giuseppe Garibaldi, republicà fins al moll dels ossos, prepara una marxa bèl·lica sobre Roma. Ordenen a l'exèrcit reial que sigui detingut i és ferit i cau presoner a les muntanyes d'Aspromonte. Així i tot, amb la seva divisa «Roma o mort» es decideix, cinc anys després, a atacar novament Roma i una altra vegada, els reialistes ho volen evitar i el retenen detingut a la seva illeta de Caprera.

Però Garibaldi, aprofitant una nit de boira, fuig per posar-se al capdavant dels seus voluntaris i reprendre la conquesta de Roma.
I el 1868 trobam a Roma un dels seus contrincants, en aquest cas un mallorquí, Miquel Amer i Servera, manacorí, nascut el 1847. Aquest curiós personatge començà a Palma, quan tenia nou anys, estudis de llatinitat amb fra Jaume Rosselló, franciscà exclaustrat, i de 1857 a 1862 aprovà les assignatures de segon ensenyament a l'Institut de Balears, on obtingué el grau de batxiller en arts. Volent esser metge, en seguí els estudis a la Universitat de València, des del 1862 al 1868, i es graduà a la seva facultat el 1867 i obtingué el títol de Medicina i Cirurgia el 1868. Potser, en aquells moments, dins l'àmbit universitari es parlàs molt d'aquelles guerres de la reunificació italiana i és aleshores quan Miquel Amer decideix anar a Roma i allistar-se en la tropa vaticana, concretament en els zuaus pontificis que comandava el Baró de la Charette...

Escriví una carta a son pare: «Estimadíssim pare: Per primera vegada en la meva vida faré una passa sense el vostre permís. Sé el que faré; és per a vós un cop terrible, però em sent obligat a fer-ho a causa dels sentiments que posàreu en el meu cor des de la infantesa. El nostre Papa es troba rodejat d'enemics i caurà derrotat si els fidels catòlics no l'ajuden amb les armes. Jo estic a la flor de la jovenesa i de les meves forces i seria un crim, o almanco un greu pecat, que jo em mantingués de mans plegades en les presents circumstàncies. Aniré a Roma a lluitar pel meu Déu i les meves creences i res d'aquest món no podrà tòrcer la meva voluntat... Sé molt bé quins són els perills que he de córrer i sé molt bé que puc morir en el camp de batalla, però moriré amb la mirada a la Creu de les meves banderes...».

El romanticisme d'aquesta carta és evident. Però no hi degué estar d'acord el pare del soldat vaticanista, que envià a Roma el seu altre fill, canonge, a cercar el germà menor. Miquel Amer s'havia embarcat, efectivament, al Grau de València, cap a Roma i allà havia ingressat com a soldat de la tropa d'infanteria en el quarter o caserna de Gianiculo. El germà gran, per les bones o les males, va convèncer el germà menor de tornar a Mallorca i així ho va fer. Final de l'aventura...