A vegades es visiten llocs que, per a qui hi arriba de lluny, semblen estranys, potser escenografies d'una representació que ens sorprendrà. I tot és mentida, perquè l'escena és totalment real, espontània i ningú no fingeix ni fa cap moviment estudiat. El decorat no és decorat, ja que es tracta de les cases i els carrers de la gent que hi viu. És la realitat de la vida mateixa. Aquestes petites coses no encorten a qui demana llocs singulars, mirades úniques: la gent i la pols han de semblar de veritat, però els agrada més si són de ficció.

Dins la gran extensió desèrtica situada a l'oest del riu Nil, l'oasi de Dakhla ocupa una àrea immensa; una depressió on té cabuda el gran espai buit, però també l'espai habitat, els redols de generosa fertilitat i, com satèl·lits de Mut "el principal nucli habitat", poblacions més petites que, si no fos perquè és veritat, seria un tòpic dir que han quedat ancorades en el passat. El color de les cases, els vestits de la gent, els carrers sense cap mena de cosa que pugui datar l'època de l'instantània, ens deixa a les fosques sobre l'indret i el moment que estam mirant.

Si sembla que el temps ha quedat fixat, aturat i sense rodes sobre el paper setinat de la imatge, la realitat és que no hi ha res d'això. S'obren les portes de les cases i algú ofereix un tassó d'aigua al visitant. Una trinxa de cel molt net apareix per sobre les teulades; una dona amb dos gibrells fa bugada a la porta de la casa; el nin, encuriosit, mira el lector que un dia apareixerà; l'home "potser el seu pare, algú de la família o un veïnat" també contempla l'escena; l'altre home, amb turbant i una bufanda de seda artificial, camina cap al fons dret de l'escena: un carrer amb lleu polsim arenós que va als afores: allà un temple antic, situat ran d'una duna, lluita contra els anys i l'arena.