És fundada a l'església de Santa Maria la Major de Roma la confraria del Gonfaló. El gonfaló o confaló era la senyera de guerra que els cabdills d'Edat Mitjana feien onejar a la vista de tothom per tal d'animar els seus soldats en la batalla. Dedicada a la Mare de Déu, els confrares havien de practicar la caritat en tot àmbit i situació. També recollirien almoines per conservar i restaurar els temples dedicats a Maria. Amb aquesta doble missió, la confraria es va estendre per tota Europa i en el darrer quart del segle XV s'establí, també, a Mallorca. Jaume Lladó i Ferragut, historiador i arxiver"bibliotecari, que va catalogar, en una feina encomiable, els arxius de la Reial i Pontifícia Universitat Literària de Mallorca, del Col·legi de la Mercaderia, de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia i de la Parròquia de Santa Eulària, ens aporta el detall dels llibres que d'aquesta institució funcionaren a Mallorca i que van de l'any 1482 al 1795. Hi afegí el Sumari de les Indulgències concedides a l'Arxicofradia del Gonfaló de Roma, el 1664. Així podem veure l'assenyalada importància dels gonfalonistes en aquella societat mallorquina dels segles XV a XVIII. Sota la consigna o divisa mater omnium apareix en gravats i estampes d'aquelles èpoques una Verge Maria que acolleix sota la seva capa a frares, bisbes, canonges, mariners, pagesos i menestrals. El gonfaló de guerra, tantes vegades tenyit de sang i que era enarborat en un pal de llança, esdevenia en aquest cas un símbol d'altruisme i solidaritat...

La gran escriptora danesa Sigrid Undset, premi Nobel el 1928, explicava, des de la seva magnífica novel·la històrica Catarina de Siena, aquell món medieval de les confraries de caritat: «No és impossible imaginar com devia estremir i sorprendre aquella doctrina. Nosaltres vivim dins un món dominat per Jesucrist des de fa dos mil·lenis. Fins i tot els que a través dels temps el rebutjaren, conscientment o sense voler, han quedat marcats per una imatge negativa de la seva persona, mentre que la majoria dels que li confessaren llur fe a mitges, és a dir els cristians tebis o irreflexius, foren tocats, així mateix, amb un lleuger buf espiritual. Fins i tot en el nostre món, en gran part descristianitzat, hi ha idees que un dia formaren part de la revelació, encara que els homes pensin que han sortit de la nostra pròpia intel·ligència; aquestes idees són encara font de calor i l'esperança humans en un futur menys amarg i sangonós... Així i tot, la França merovingia i la Itàlia medieval burlaven constantment les lleis de l'Església quan eren un entrebanc els desitjos d'un senyor o una família poderosa... L'esperit popular haqués pogut morir poc a poc, però renaixia seguit, seguit, en nous fundadors d'ordes, homes i dones, ànimes ardents, amb noves normatives que foren escrites en consonància amb les circumstàncies socials i aquestes eren acollides moltes vegades amb entusiasme enmig d'un món que bullia de passió violenta, odi, desig de poder, plaers, or i venjança...».