Tot just arribat a aquell nou indret, el viatger anava descobrint els vells carrers amb arquitectures i cases cansades que de mica en mica es van buidant perquè els seus habitants es traslladen a noves construccions que potser resulten més pràctiques. Un ca ensumant la pols, una bicicleta deixada ran d'un portal i troncs de palmera cobrint trossos de carrer formaven el decorat tot ple de silenci. Un carrer un poc més ample deixava entreveure les palmeres que marcaven els límits imprecisos del nucli de població i els jardins. Tot molt silenciós i tranquil.
De sobte, un crit trencà el silenci, i el mateix temps tot el xivarri de la jovenalla a un pati d'esbarjo: des de l'edifici, situat entre els jardins i els carrers, un professor invitava el foraster a visitar la seva escola. En fer-ho, la curiositat encesa s'obrí en preguntes que cercaven fer un retrat d'aquella persona que havia arribat al seu territori. La mescla de curiositat i simpatia desbaratava els jocs començats, esvalotava les aules i es feia invitació a càrrec de l'equip directiu. Tothom volia saber coses i tothom volia sortir a la foto. Per les finestres, mig entelades per la pols enganxada, es veien les palmeres que quasi entraven dins les aules, i un home que tallava les violes amb els dàtils ja ben madurs.
Han passat uns pocs mesos i tot ja té un tel de llunyania, com si a la memòria, com als vidres de l'escola, també s'hi posàs la pols del desert. Però en veure una instantània d'aquell dia, es neteja el vidre que separa l'avui de l'ahir, i reviu el record de la visita a l'escola En Dar (si vaig escriure el nom correctament) a El Kharga, un oasi egipci amb aeroport, universitat, hotels i carrers ben traçats i moderns. Amb el record del temps passat a l'escola també hi surten altres moments de l'estada a aquella illa dins el desert, on la gent que hi viu és agradable, hospitalària i generosa. Tot això ho ha fet possible un rectangle de 10 x 15 centímetres, una instantània que és clau i desentelador de la memòria que se'n va.
