Tamara de Lempicka (Varsòvia, 1898-Cuernavaca, 1980), personatge femení mític, nomia de fadrina Tamara Gorska i sembla que passà la seva infantesa dins el luxe burgès. Tenia fort caràcter i com que volia sortir de Polònia es va fer la malalta, quan ja era adolescent, i amb aquella estratègia, demanant aires més purs, aconseguí que sa mare l'enviàs en companyia de la seva àvia a Montecarlo. En aquells anys, el Principat de Mònaco era un dels llocs turístics més importants de la Mediterrània i allà passaven l'hivern molts milionaris, la majoria anglesos. Conegué joves que li feren seguici, jugà, estudià i se sentí atreta pels grans mestres de la pintura renaixentista italiana. De Montecarlo viatjà a Sant Petersburg i allà seguí la vida d'alta societat, entre balls i festes, quan de sobte esclatà la Primera Guerra Mundial, el 1914. Ella s'havia enamorat de Tadeusz Lempicki, advocat famós, home femellut, molt més vell que ella i que, tot i semblant ric, tenia la butxaca foradada i demanava ací i enllà préstecs als amics. Es casà amb ell dos anys després i quan el Règim tsarista va caure a causa de la revolució russa, Lempicki no dubtà d'incorporar-se al moviment antirevolucionari. Aquest caigué en mans dels bolxevics i gràcies a les habilitats de la seva esposa, que amb suborns i segurament posant en joc els seus encanteris femenins, va poder sortir de la presó.
Però aquell home, derrotat, fluix de caràcter i mort de fam, ja no podia esser l'amant de la seva vida i fugí, no aturant les seves passes fins que es trobà a París. Embarassada, tingué al cap de pocs mesos una filla, Kizette, i trobant-se amb relació amb l'àmbit bohemi de la capital de França, decidí de dedicar-se professionalment a la pintura. Qualcom hi havia molt bo en les seves aptituds, puix la seva exposició, tal dia com avui, aquell 1923, fou tot un èxit. Aquella postguerra, aquells feliços anys vint, significaren una renovació dels corrents artístics i ella hi va saber navegar i cridar l'atenció de la premsa i la ràdio. Va intervenir en moltes tertúlies i cenacles d'artistes i amb un nombrós grup d'avanguardistes anàrquics, intentà cremar el Louvre, que consideraven un exponent de l'art vell i caducat. Aquells antiacademicistes piròmans foren detinguts per la policia abans de fer mal al patrimoni del museu i la propaganda que sortí d'aquella enfollida acció fou ben sonada. Els artistes del seu entorn la declararen la gran dama de l'art déco i el seu autorretrat fou publicat per la revista alemanya Die Dame i esdevingué símbol i model de la dona moderna. Es casà per segona vegada i en aquest cas el seu marit tenia doblers a la bossa. Era el baró Raoul Kuffner i amb ell va passar a una certa estabilitat econòmica. Pero la Segona Guerra Mundial, l'amenaça del nazisme, exiliaren el matrimoni als Estats Units, el 1939, on viuria quatre dècades. Fins i tot es pogué integrar a l'ambient de Hollywood, que combinava amb moltes estades a París, dos mesos a l'any. Perquè París era el seu veritable amor.
