Sovint no tenen res d'especial, els hotels que hom troba al llarg del seu recorregut. Cadenes internacionals fan tot el possible perquè el visitant se senti com a casa, i no al lloc on realment està: entra a la seva cambra i res no li diu que "a la fi!" ha arribat al punt que tant anhelava. O no deu ser res així, perquè en realitat el viatger vol trobar-se com si no s'hagués mogut de casa? A vegades, però, per sort la realitat ens diu que estam lluny del nostre entorn. El parlar, el paisatge i les olors ens ho fan avinent contínuament.

Uns dies a Esfahan, amb els bells ponts sobre el riu, tants d'arbres fent ombra als carrers, les cúpules i els minarets enlairant-se, la cordialitat dels habitants... A la ciutat el viatger hi troba un repòs semblant al que havien descrit, i escrit, poetes antics. Cada nit, quan arriba a la cambra de l'hotel "un antic caravanserrall" mira a través de les finestres obertes el perfil d'una ciutat embellida amb construccions que guanyen batalles al temps. Dins el cor del mateix edifici un jardí, amb remors d'aigua i perfum de flors, dóna placidesa a qui s'hi apropa. Al fons, la casa del te. Quan ve l'hora d'anar-se'n al llit, manté la finestra oberta i, així, també durant la nit veu el regal del magnífic panorama. Els ocells, sempre ben matiners, arriben a la terrassa i fan vols curts fins als arbres i les plantes del jardí. Són uns dies en què l'hotel no és un establiment qualsevol, perquè arreu hi ha "sense fer-se massa presents" rastres d'altres èpoques i d'altres persones que, també lluny de la seva casa, s'apoderaren d'aquest lloc i ho feren seu.

Quan s'ha acabat i l'estada queda lluny, basta mirar la foto per treure del fons de la memòria els bons dies d'Esfahan. De seguida, com si anassin fermades amb un fil, arriben totes les vivències que proporcionà la ciutat. Llocs on es menjà i on es gaudí, passejades per la vora del riu, estades amb la gent que hi habita.

I tot així com es recordava cada nit des de la cambra estant de l'hotel Abbâssi.