Era creada l'Escola Nàutica a càrrec de la Companyia Mallorquina de Comerç. Aquesta institució estava oberta diàriament, amb excepció dels diumenges i dijous. El Consolat de Mar i Terra, l'any 1802, disposava que les classes i aules fossin en el mateix edifici, veí de la Llotja, vorera de mar, i explicava l'historiador Joan Llabrés, en una monografia del 1927, que «per espai de molts anys aquella escola fou freqüentadíssima, principalment pels veïns del rafal de Santa Catalina, que aleshores eren majoria de mariners, pescadors o calafats...».

És curiós que per tal de poder-se presentar als exàmens, els alumnes es veien obligats a dur levita i capell de trona. Per resoldre aquell entrebanc, i ja que els «cataliners» estaven sotmesos a certes limitacions d'indumentària i pobresa econòmica, algú va tenir la bella idea de llogar una «levita» per a aquells casos. Així, tota una generació de pilots passà pel tribunal examinador amb aquella peça de roba, malgrat que molts d'ells no duien calces ni calcetins. Un dels professors més competents i coneguts, ja avançat el segle XIX, fou Manuel de los Herreros, el qual impartí ciència nàutica al llarg de mig segle. El 1924 i per ordre governativa eren suprimides totes aquelles escoles oficials. Posteriorment, reestructurades, continuaren preparant els nostres arriscats navegants...

Martín Olivares, guardiamarina de la corbeta Nautilus, nau escola que el 1892 feia la volta al món, explicava quelcom d'aquells estudis...
«Conferències, gimnàstica, esgrima; llavors, revisió de quaderns amb lliçons i càlculs, i, a la fi, el llit. Però abans de dormir era preceptiu pensar en els exercicis pràctics realitzats durant el matí, és a dir, escalar el pal de messana, repassar i confegir les veles, tir al blanc amb canó i fusell... Finalment, la son. Oblidava dir que a popa hi dormien els oficials i a proa els guardiamarines. La resta estava distribuïda per tota la nau, manera convenient per equilibrar el vaixell, entre solls, aljubs, cellers, magatzem de pólvora, equipatges, velam de reserva, caixes de cadenes... No oblidaré la primera missa a bord, el diumenge, enmig de la mar, sota el cel. I el capvespre, la festa, amb xeremies, tamborino i orgues, guitarres i panderos. Ni el primer navili que topam com un amic que saludam de lluny, en direcció oposada... Sembla que tot va bé. Encara no ens hem enfrontat amb les terribles nits de tempesta que segurament ens esperen. Alguna pluja a bots i barrals, alguna capficada però res de seriós».