Diuen alguns comentaristes que devia esser entorn a les dates nadalenques quan Ramon Llull va concebre els bells exemples de l'Arbre Exemplifical, la part més curiosa de l'Arbre de Ciència. Després de l'abdicació del papa Celestí V, en el qual havia posat Llull grans esperances, i elegit Bonifaci VIII, que no va voler saber res d'ell i totes les temptatives en aquest sentit foren inútils, caigué el Doctor Barbaflorida en un llarg abatiment que reflectí en l'obra titulada Desconhort. Eren el 1295 i 1296. Cap a final d'aquest segon any, amb un cert optimisme i força moral recobrada, s'enfronta a la redacció d'un «arbre» immensament faulador i entre totes aquestes faules en destacarem avui una, dedicada a tots aquells que estimen els cans...

«Conten que un cavaller tenia un gran ca llebrer que molt amava, amb el qual anava a agafar cèrvols i cabirols. Un dia succeí que el cavaller tot sol, amb son cavall, anà a caçar amb el llebrer en un gran boscatge lluny del seu castell. Succeí que quan va esser en aquell boscatge, vingué un cavaller qui era enemic seu, i vingué vestit de fort, i matà el cavaller i se'n manà el cavall; i el llebrer romangué devora son senyor tot aquell dia i tota la nit; i l'endemà vingué un llop qui volia menjar el cavaller mort, però el llebrer el defensava i tingué gran batalla amb el llop, tant que el llop hagué de fugir. El llebrer tingué molta fam, tant que segons instint natural, li vingué en voluntat deixar son senyor i anar a menjar pa al castell; però tingué por que el llop no tornàs i es menjàs son senyor, i per això no se'n volgué separar, ans estigué devora ell tant de temps, que de set e de fam morí».

Aquesta narració medieval es podria ajuntar a altres històries modernes de cans que han finit la vida sobre la tomba del seu amo o han resultat morts en la seva defensa. Pocs regals ha fet Déu o si voleu, la natura, a l'home, com els cans, que habiten amb nosaltres des dels més obscurs temps de la prehistòria. Amorós, fidel, vigilant, cap altre animal no arriba als seus mèrits. Però l'home, moltes vegades, no es mereix els cans. Llegim: «És l'estiu, senyors, una època en què molts d'amos comencen a plantejar-se què han de fer amb el canet que compraren el Nadal anterior i s'assegura que el nombre d'animals abandonats creix en la mateixa proporció que l'augment en la compra de quissons. Una dada molt lamentable que parla de la nostra manca de responsabilitat: compram cans per antull, ens divertim amb ells alguns mesos i després, al davant dels nostres fills, els abandonam en un portal o dins una cuneta, camí de la platja...».