Ja el ministre Grimaldi, dos anys abans, havia redactat un reglament provisional del «Correu Marítim» entre Espanya i les Índies Occidentals, que fou la semença per establir un canal de correspondència seriós, amb dates fixes i la creació d'una oficina a la Corunya, on seria dirigit tot el correu d'Amèrica, després distribuït a la resta del territori. L'estiu del 1764 eren publicades les normes per als «patrons pilots dels vaixells destinats al correu mensual entre Espanya i les seves Índies»... i les ordenances definitives sortiren el desembre de 1776. En aquell moment, els navilis sortien de la Corunya i es dirigien als principals ports americans: Buenos Aires, Montevideo, Maracaibo... Podia esser emprada tota casta d'embarcacions, fins i tot comercials, encara que eren preferides les fragates de la Reial Armada, més ràpides, més marineres i més segures. Les guerres marítimes amb la Gran Bretanya restaren molta eficàcia o seguretat a tots aquells serveis però aquesta circumstància es donava també a qualsevol indret de la geografia d'aquell temps, pensem, per exemple, en el corsarisme nord-africà i la pirateria antillana, la corrupció dels funcionaris de les colònies i les freqüents tempestes i naufragis. Hugh Thomas va escriure una novel·la històrica sobre aquell moment i aquell tema.

Es titula L'Havana i és una vigorosa narració que segons els millors crítics de la literatura anglosaxona es distingeix per les tres característiques que ha de tenir la literatura «històrica» moderna (i que és la fórmula, perdonau que ho digui, que jo sempre he seguit): en primer lloc una esplèndida novel·la d'acció. En segon lloc, una pintura incomparable de la societat d'aquell moment. En tercer lloc, els retrats psicològics dels personatges que es mouen en la trama del llibre...

«Gaudírem de deu dies de navegació tranquil·la entre la Martinica i el cap de Saint Nicholas, durant els quals vàrem tenir un temps per a nosaltres regular, amb trons, llamps, pluja i vents del sud primer i cel emboirat o esbargit després. De tant en tant vèiem dofins i gaudíem de delitoses vistes tropicals de les illes de sotavent... Un passatger recollit a la Martinica era Carles Miralles, un espanyol, (català o mallorquí), que desitjava retornar a l'Havana fos com fos. El comodor Keppel acceptà la seva presència com una cosa normal però a la majoria de nosaltres ens semblava un poc estranya, sobretot a Monsieur Serres. Don Carles es mantenia separat, menjava dins la seva cabina, no parlava amb ningú ni participava en cap de les nostres activitats... Navegàvem a tres columnes, amb el Namur, el Valiant i el Culloden en cap. Rere de nosaltres hi anaven les naus de transport amb la primera divisió de granaders, infanteria lleugera i primera brigada comandada pel brigadier Haviland. Ja, a continuació, venien els vaixells hospital i quatre navilis amb mercaderies...».