La Sala proposa que el professor humanista mossèn Nicolau Joan, que és també capellà, rebi una subvenció oficial, sempre que la nòmina anual no passi de les vint-i-cinc lliures...
«Que com mossèn Nicolau Joan, prevere, que és home molt discret i científic, ha ofert a precs d'algunes persones cobejoses d'adquirir ciència, que si li fan avinent alguna subvenció o paga, ell, contínuament, llegirà cada dia a la casa de la Sala dels Jurats d'aquest Ajuntament, retòrica i poesia per tal de donar instrucció als fills dels homes d'aquest Regne».
És el cas de sempre. Els llumeners de la ciència no tenien un sou d'acord amb els seus esforços. Temps difícils que revaloraven els mecenes. Però què era això dels mecenes? Avui i ahir es fa servir aquest nom com a sinònim de protector de les lletres i les arts. La paraula té l'origen en el cavaller romà així anomenat, nascut a Arezzo, que aprofità la seva influència amb l'emperador August per afavorir les lletres i les arts. Virgili, Horaci i Properci reberen els seus beneficis i favors. Morí l'any 8 després de Jesucrist. Tornem però a la situació dels nostres savis i llecs en els segles XV i XVI, és a dir, durant el Renaixement.
En aquest temps, les noves idees desafien les concepcions medievals. Els artistes del Renaixement han vençut la vergonya de contemplar la nuesa del cos humà i els aspectes més ardits de la natura. L'home esdevé el centre de totes les visions i de tots els llenguatges. L'amor a la ciència substitueix l'excessiva religiositat dels segles precedents. Així, la ciutat de Florència es converteix en la gran seu de l'humanisme, sota el govern dels Mèdici, uns mecenes incondicionals. És una època de savis multidisciplinaris i famílies poderoses. Mecenes famosa fou, per exemple, Isabel d'Este, esposa del príncep de Màntua, Francesc II. Aquesta dama presidia sales que varen atreure artistes i escriptors de tot Itàlia. Dins aquest esperit, els homes i les dones del Renaixement gaudien d'una confiança que els feia aspirar a conèixer-ho tot. La persona culta de l'època desitjava, doncs, noves experiències artístiques i científiques i explorar totes les branques del saber.
Dins aquest ambient, profà, hauria de sorgir, per força, els fenòmens de la reforma protestant i de la contrareforma catòlica. Però l'una i l'altra prenien llum de les noves idees, dels nous raonaments. La religió cristiana s'obria, doncs, a la modernitat, és a dir, a la fam de coneixements i la polèmica filosòfica. Dins aquest marc hi haurien de situar, segurament, mossèn Nicolau Joan, que no pretenia, com Ramon Llull, formar missioners sinó intel·lectuals, i en el millor dels casos, savis.
