Puja al tron de Castella Ferran IV, el rei que morí a fix termini. D'aquí ve el sobrenom «el Emplazado». Aquest és el llegendari motiu de tal sobrenom: «Era el rei a Palència quan es va cometre un assasinat. Un cavaller, molt conegut, Juan de Benavides, sortia del seu hostal quan l'assaltaren dos malfactors, probablement assassins a sou, que l'apunyalaren a traïció i fugiren després aprofitant la fosca. Allò s'esdevingué amb tal rapidesa que no hi hagué testimonis. Poc temps després, el rei, en guerra contra els moros de Granada, anava al davant de les seves tropes a la conquesta de la vila i castell fronterer d'Alcaudete. Passà pel poble de Martos i la justícia es presentà al seu davant amb dos homes presoners. Eren els germans Pedro i Juan de Carvajal, sospitosos, segurament a causa de calúmnies i enveges, d'haver mort En Benavides. Però el monarca, que anava molt apressat, digué que no tenia temps per a judicis. Alcaudete esperava com una taronja madura i calia, a l'alba, practicar-hi l'assalt. Així i tot, sense cap casta de proves o evidències, escoltà el que deien les autoritats contra els sospitosos. Avorrit, cansat, sense escoltar les protestes d'innocència dels acusats, sentencià els germans a pena de mort. I encara decidí que l'execució fos exemplar. Els dos condemnats serien reclosos dins sengles gàbies de ferro per dintre guarnides de claus i puntes de ganivet. Llavors serien llançats a l'abisme des del penyal de Martos, que un autor del segle XVI descriu així: «En aquest paratge volgué mostrar la natura tot el seu poder. Des de baix al cim hi ha un rocam i unes penyes tan fortes i retallades que semblen fetes per mà d'un artífex...».

Assabentats de la dissort que els esperava, els germans Carvajal emplaçaren el rei per tal que al cap de trenta dies, exactament, després de complida la sentència, s'hagués de presentar al davant del Tribunal de Déu per donar compte d'aquella gran injustícia. Però els Carvajal, llançats pel barranc, escorxats pels ferros de la gàbia, moriren a la vista de tot el poble. Pocs dies després d'allò, Ferran IV caigué malalt i a Jaén fou posat a cura dels millors metges d'aquella ciutat. Aquests, a poc a poc, el recuperaren i els homes del seu seguici esvaïren els supersticiosos temors que els privaven de dormir en campanya. Ja guarit, animós, decidit a participar en una gran batalla, el rei menjà el dia trenté amb molta de gana i bon humor. Llavors anà a dormir la migdiada i quan els seus servents anaren a despertar-lo el trobaren mort. La predicció s'havia complit amb una cronologia exacta.

Recollida aquesta crònica per Fernán Sánchez de Tovar i altres posteriors, com Argote de Molina o Diego de Valera, ha entrat dins el camp de la llegenda. Morí aquell rei als vint-i-set anys i havia destacat en la guerra contra la nació àrab de Granada. El 1309 havia concertat una aliança amb Aragó i els dos regnes atacarien simultàniament dues ciutats i ports importants del territori granadí: Castella contra Algesires i Aragó contra Almeria. La mort del rei va interrompre aquestes accions.