Francesc Camps i Mercadal (es Migjorn Gran, 1852-1929), metge i folklorista, que emprà com a pseudònim literari Francesc d'Albranca, publica la seva obra Folklore Menorquí de la Pagesia, amb què aconseguí el premi convocat per l'Ateneu de Maó. Nasqué al «lloc», aquí en deim «possessió», d'Albranca, del qual eren pagesos els seus pares. Ja de petit se li desvetllà la vocació de metge i es llicencià en medicina a Barcelona el 1878. Amb el diploma a la butxaca s'establí en el seu poble nadiu fins que va morir. Gran observador, amic de tertúlies pageses, estimà Menorca amb autèntica passió i es va sentir sempre integrat, sense cap orgull de classe social, en la seva gent més humil, entre els seus costums i així descobrí totes les essències de la literatura popular. I així, el seu llibre, en dos toms, conté pregàries antigues, poesies populars de vides de sants, músiques i tonades, contes típics, cançons populars amoroses, líriques i satíriques, les cançons del Llaurador i de les Espigoladores, coverbos, codolades, gloses i glosadors, jocs infantils de calcular, jocs de filletes, cants infantils, endevinalles, refranys, faules vulgars, encantaments, tradicions de gegants, records dels temps dels moros, històries de pirates, patrons de la pagesia, bruixeries i maltevulls, festes majors, contes de por, medicina popular, veterinària antiga... En resum, un autèntic tresor de la terra, amb molts detalls i testimonis dels segles XVIII i XIX que haurien, potser, desaparegut si no fos pel metge-escriptor des Migjorn Gran.

Veiem-ne una mostra: «Açò vol dir que era quan el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel món. Sant Pere, que era o havia estat pescador, era un poc contrabandista, com tots o la major part dels pescadors. I encara que per seguir a son Mestre havia deixat sa barca, no havia deixat, no podia deixar es contraban. El Bon Jesús bé el predicava; però en l'aire. Sant Pere feia bons propòsits d'esmena... i tots debades. Un dia ets carabiners el van agafar, i li feren pagar ses verdes i ses madures. Se queixà a son Mestre, que li digué: Quina gràcia vols? I ell respongué: Que ets carabiners sempre tenguin es vent de proa. Així ha succeït d'aleshores ençà. Diuen que està provat que, per encalçar contrabandistes, els carabiners sempre tenen es vent de proa».

Aquesta contarella, en aquell temps molt coneguda a Fornells, ens mostra, com tantes altres, els patiments i costums d'una gent illenca que tenia per bandera la llibertat i la supervivència. I acaba Francesc d'Albranca la seva obra amb un «colofó d'aquesta espigolada folklòrica siguin ses paraules que a la pagesia menorquina formen sa clau de tots ets treballs: Déu hi faci més que noltros, Ell qui pot, amén.»