Fawcett Publications edita l'obra POP 1280, una novel·la del gènere negre que causa un cert escàndol entre els lectors i que vendria a esser un antecedent de l'actual «literatura caníbal» que amb més pena que glòria ha tingut una certa moguda per devers França i Itàlia. Jim Thomson era en realitat James Myers Thomson, nascut a la reserva índia kiowa comanxe de Caddo, Oklahoma, el 1906, i que morí el 1977. Es tracta d'una vida tan dura i cruel com el llenguatge amb què escrigué els seus relats. Pobre i desemparat des de la seva infantesa, Thomson treballà com a al·lotet d'hotel, ajudant de llanterner, xofer de camió, venedor ambulant, guardià d'explosius, guàrdia de seguretat, pagès... Però tot el que volia esser, tot el que volia fer, era escriure i s'hi dedicava en qualsevol moment de descans, el mateix que a llegir. Tenia ja la quarantena quan aconseguí donar-se a conèixer com a guionista de cinema i escriptor però el maccarthisme el va incloure a les famoses llistes negres i el llevà de la circulació. Ell, que a la seva novel·la i a les seves narracions no estalvia les paraulotes, flastomies, baixes expressions populars, fou efectivament considerat un escriptor maleït. El 1972 el cinema el recuperà i dels seus guions sortiren pel·lícules com The Getaway, de Sam Peckinpah, que obtingueren una certa acceptació. La seva novel·la, POP 1280, conta la història d'un poble molt petit amb la corrupció molt gran. Nick Corey, el xèrif, no dubta a emprar els més immorals procediments per tal d'assegurar-se la reelecció. A la brutalitat que marca la vida política de Corey s'hi afegeix l'horror de la seva vida privada: la seva dona borratxa, un cunyat esquizofrènic, la seva amant sense escrúpols i d'altres personatges que ell no dubtarà d'utilitzar com millor li convengui. Fins i tot els enfrontarà uns als altres fins a la destrucció final. Tot això, amb un llenguatge provocatiu, apologia del pocavergonya, fa, efectivament, que sigui una obra tan singular com asocial.
«Us diré una cosa. És millor el cec que pixa per la finestra que l'espavilat que l'engana per tal que ho faci. I sabeu qui és aquest espavilat... Doncs bé, és com molta gent, com tots els fills de puta que es giren quan cau una moneda en terra, com tots els cabrons que plantifiquen els seus ous amb un dit en el cul i l'altre a la boca, tot pensant que res els pot passar de dolent, a tots els macarrons que pensen que el seu pixum es tornarà llimonada, a totes les ànimes càndides fetes, segons sembla, a imatge i semblança de Déu i que jo no voldria per res del món trobar-me en una nit obscura...».
