Sor Clara Andreu, mare vicària-reformadora del monestir de les religioses Jerònies d'Inca, havia tingut visions i aspiracions divinals i aleshores, en aquelles experiències, era presa dels sentits, tal com s'esdevingué, entre altres, amb santa Teresa de Jesús i santa Caterina Thomàs. Aquelles coses no només arribaren a les orelles del confés sinó que també eren conegudes per les monges de la comunitat, que veien en sor Clara una dona igualment santa i afavorida de grans prodigis místics. Transcendí l'assumpte al bisbe i es mogueren les investigacions, en aquell temps tan perilloses com severes. Mossèn Pere Antoni Baró, carmelita descalç, puja al Serral i interroga totes les monges del monestir. També declara la religiosa investigada, i ho fa, com explica l'historiador Pere Fiol, amb la seva senzillesa habitual. Potser voldria que sor Clara Andreu li digués que tot són mentides o, en tot cas, temptacions del diable, però ella i les monges tenen molt assumit que hi ha quelcom de miraculós en tot aquest afer i per damunt de tot, la voluntat de Déu. Mossèn Baró, però, es remou nerviós en la seva cadira, no vol raonar que aquella monja té uns dots excepcionals de santedat i sense pensar-ho dues vegades li aplica els correctius que considera pertinents. En primer lloc, la priva del càrrec de mare vicària, li diu que per ordre superior no pot tenir mai més èxtasis ni revelacions, queda així mateix privada de parlar amb qualsevol persona fora del convent i tampoc no pot parlar amb les religioses de coses espirituals i menys encara amb el confés, a qui es pot dirigir de manera molt breu i per urgent necessitat. El pare Baró li explica també que, per la seva causa, les altres monges es mostren afligides i el clergat sotmès a gran preocupació. D'aquesta manera sor Clara, soterrada en un clima de silenci, ha de sobreviure a les seves devocions il·limitades. Difícilment, qui no té paladar pot gaudir de la dolçor de la mel. Qui no és virtuós no pot consentir en altri cap tipus de virtut. Qui és hipòcrita i egoista no pot entendre el sincer generós. Aquells capellanots i frarots, amb molts d'estudis teològics, convertits en personatges de l'altra política eclesiàstica i de la burocràcia del bisbat, no podien comportar que una humil mongeta, la més petita, la més insignificant de totes, que només entre sofriments i injustícies viuria trenta-dos anys, pogués tenir quelcom de gloriós. La glòria, la transcendència, la trajectòria exemplar de tota una vida, els escrits d'una «doctora de l'Església» en semença, que ens sorprèn amb els seus coneixements i el seu estil literari i místic en llengua catalana, feia cruixir les dents dels que preferien un Estat quiet i teocràtic paral·lel a la Corona.