Els molins elevadors d'aigua, amb la roda de fusta sense veles, amb plataforma del mateix material, havent estat sustituïdes les veles per planxes de fusta semblant a les peces d'una persiana, convergents en un eix, dividides en sis, vuit o deu sectors (segons descripció de Vicenç Rosselló) separats per les barres radials que es diuen antenes, reben el nom popular de molins de ramell i foren inventats per Damià Reixach Amer, un fuster que vivia al Molinar, nascut el 1829. Sembla que l'ajudà en aquella tasca un clergue horticultor aleshores conegut com «es capellà de s'aigua» o «es capellà de ses idees», així com un metge, afeccionat també a les terres de reg i que tenia per malnom Herodes...I ja tenim els tres personatges creant el prototipus d'aquell enginy famós que entrava a formar part del nostre paisatge i que comptà, a més dels esforços del metge Zapeda, amb la col·laboració del fundidor Joan Oliver Maneu. Diuen que un dels fills de l'inventor, emigrant a Sud-amèrica, transplantà el molí en aquelles terres mentre que aquí proliferava a l'horta del Molinar i a les zones de sa Pobla i Campos. També sembla que es posà en pràctica a Eivissa i a molts altres indrets. És clar que aquesta casta de molí era només una variant dels nombrosos enginys de Paul Bouvig, holandès d'Amsterdam, encarregat de la dessecació dels aiguamolls de Mallorca i concretament del Prat de Sant Jordi. Això vol dir que la idea primitiva era molt més llunyana en el temps i concretament del segle XVIII, quan Hales, el 1752, posava en marxa a Newgate la primera màquina d'aquest gènere. El plànol es conserva en el British Museum amb la denominació Hales' Ventilator i funcionà des d'abril d'aquell any. Ja Stephen Halles (1677-1761) havia ideat les peces fonamentals del molí elevador d'aigua que totalment de fusta seria també adoptat a les colònies britàniques. Per això, en els tan celebrats paisatges de l'oest nord-americà, font inacabable de relats èpics del segle XIX, dins les magnífiques descripcions in situ de Zane Grey, el molí de treure aigua, molt semblant al nostre, és estampa i objecte freqüent al costat dels ranxos. A Mallorca, cap a començament de segle hi havia tres centenars i mig d'aquesta casta de molins i avui, els que resten, ja formen part del nostre patrimoni popular i diverses institucions reclamen o vetlen per la seva conservació. És clar que la mecànica moderna ja fa temps que en prescindeix, tot i que la benzina és cara i el vent surt de franc.
