Carles Riba (1893"1959), poeta, crític, assagista, que realitzà una tasca importantíssima dins el gènere de la literatura juvenil i fou també traductor d'autors clàssics i moderns, seguia en aquestes dates les petjades de Goethe. Trobant-se de viatge per Alemanya visita la casa d'aquell autor a Weimar i escriu a López"Picó: «La casa de Goethe no es presta a un article fàcil: En Pla o en Gaziel no hi tendrien res a fer. Si una casa mai ha reflectit, en tots els seus racons, tots els caires d'un esperit és aquesta.
Penseu en Goethe i imaginareu com d'aquestes sales n'heu de sortir elevat i desconcertat alhora...».
Wolfgang Goethe, el més famós dels poetes alemanys, nascut a Francfort del Mein, autor de Faust, Werther i altres moltes obres memorables, era molt admirat per aquella generació de poetes catalans. La puresa i l'elegància del seu estil juntament amb la més viva imaginació i les idees més profundes, el fan model de savis i escriptors. La seva vida, de 1749 a 1832, es projectà cap a una literatura nacional que recollí mites populars i pressentí alguns dels grans descobriments posteriors. Pel que fa a la política, fou gran amic del Duc de Weimar, Carles August, i amb ell va recórrer Suïssa i Itàlia, el seguí a França el 1792 i fou el seu conseller i ministre d'Estat. Però sembla que Carles Riba no acababa de respirar-ne l'ambient: «Weimar és una altra cosa. Tothom hi és palpissot i calmós. La vida hi dura doble: és el secret dels vuitanta anys de Goethe. La vila està enclotada dolçament entre aquestes ondulacions allargassades que són les tres quartes parts del paisatge alemany que he vist: i això d'un verd clar, tendre, viu, monòton, que sembla pintat de fresc... Weimar, naturalment, està ple de Goethe i Schiller. Hi ha una bona varietat de retrats d'aquests dos individus que esborrona. Botigues senceres que no venen altra cosa. Hem visitat, com calia, les cases de l'un i de l'altre.
La de Goethe... Els mobles, la majoria, no són els d'ell i després no són res de l'altre món: de burgès senzill i prou. Les cambres més autèntiques tenen una tosquedat conventual: biblioteca que és un rera-cambra atapeït de llibres, cambra de treball, sobre el jardí... i el recambró on dormia i on va morir, amb una finestreta que es comprèn que li fes desitjar més llum...».
I Carles Riba no dubta en afirmar: «És l'home més gran que hi ha hagut mai. Comprenc que en Xenius l'envegi i l'imiti...».
