Tal dia com avui mor a Palma, rodejat de les seves «filles», les monges Agustines Germanes de l'Empar, mossèn Sebastià Gili i Vives, servent de Déu i apòstol de la beneficència. Havia nascut a Artà, l'any 1811, d'un matrimoni d'arrendataris pagesos. Batiat a l'església de Son Servera, tenia sis anys quan la seva família passà a viure a una possessió de Capdepera. En aquella vila aprengué les primeres lletres i el 1826 començà els seus estudis superiors a la Universitat Lul·liana. Amb vocació irrenunciable de capellà, després de bones qualificacions en el Seminari Diocesà, fou ordenat sacerdot a Eivissa el 1835. Llavors seria destinat a dues parròquies amb molt de caràcter a Ciutat de Mallorca, Sant Jaume i Santa Creu, dues joies de l'art gòtic. Això era, respectivament, els anys 1835 i 1840. Quatre anys després era nomenat prior de la Inclusa, amb beneplàcit de la Junta Auxiliar de la Casa General d'Expòsits, que lloà la seva tasca. Nomenat també director del benèfic centre el 1852 a proposta de la Junta Provincial de Beneficència, treballà de valent, amb tota la intel·ligència, zel i caritat que els pobres orfes havien de menester. Cap a l'any 1854 aconseguí de convèncer algunes al·lotes que treballaven dins la mateixa inclusa per tal de fundar una associació religiosa anomenada Germandat de l'Empar, agregada al Tercer Orde de Sant Agustí. Aquella dinàmica, aquell esperit incansable en defensa dels més febles, víctimes moltes vegades d'una societat burgesa i provinciana que feia secretament mares fadrines i n'abandonava els fills (les estadístiques d'aquell temps esgarrifen), esdevingué així la persona de confiança sobre la qual, les autoritats, amb la seva doble moral, hi descarregaven tot el pes de les seves mancances i males consciències. El feren director, a més de màxim responsable d'aquella inclusa que a cada instant es tornava petita, de l'Hospital, amb malalts físics i mentals, i la Misericòrdia, sempre aidat per les seves religioses en tan feixuc quefer. Sense discriminació de cap casta obrí els braços a tothom que el necessitava i aquella abraçada es va fer més i més gran, més i més ampla. El 1868 la Congregació s'estén a l'Hospital d'Eivissa i a partir de 1874 a Estellencs, Campanet, Puigpunyent, Búger, Son Sardina, Mancor de la Vall, Algaida, Santa Margalida, s'Arracó, Andratx, Alcúdia, Alaró, Banyalbufar, Consell i Galilea. Pobles, viles, municipis, que sabessin, fos de nit o de dia, el que era en mans d'aquelles monges, el consol i guariment d'un malalt i alhora, la cultura, l'escola, per a les nines, fins aleshores tan discriminades per raó del seu sexe i d'un mal entès puritanisme. Com que mossèn Gili, en tota aquella manera d'esser de les classes dominants només hi veia hipocresia i manca de compromís social, redoblà els seus esforços, tot i que la seva salut no fou mai bona, per a mi lloar aquells serveis de beneficència i caritat en tots els ordres. El bisbe de Mallorca, assabentat de tanta tasca que honrava l'Església mallorquina, es veié obligat a fer-lo canonge, l'any 1883, una recompensa que arribava tardana però arribava al cap i a la fi, ja que el cas contrari haguera suposat imperdonable indiferència.
