Camilo Torres celebra la primera missa. Ho fa envoltat dels seus amics, a l'oratori del seu antic col·legi, el Liceo Cervantes.
Diuen testimonis que en el moment de consagrar el pa eucarístic, tan emocionat estava, que li caigueren les llàgrimes. En sortir de la sagristia digué: «Em sembla que he viscut quelcom d'irreal, com un somni...». I pocs dies després, un altre somni d'aquest curiós personatge es realitza. Marxa cap a Europa, a la niversitat de Lovaina, igualment emocionat. El seu biògraf Walter Broderick escriu sobre aquell moment: «Un observador qualsevol haguera vist en Camilo el jove que gaudia d'un dels privilegis reservats a la seva classe social. En tot cas, tot això no tenia res a veure amb la situació que vivien els colombians que treballaven al camp i a la fàbrica, lluitant per conquerir una miqueta de calma després de tants anys de malson...».
Però qui era aquest Camilo Torres? Fill de la classe alta de Bogotà, format com hem vist a les universitats europees, professor de sociologia i capellà de la Universitat de Colòmbia, membre de la Junta Directiva de la Reforma Agrària, va veure que només la Revolució social podia alliberar el seu poble. Al mateix temps observa que les jerarquies eclesiàstiques del seu país fan costat als poderosos, als cacics, als assassins de guant blanc, als polítics corruptes i, fins i tot, als grans capos de la droga. Contra tots aquests oligarques, en aquells dies, s'ha creat l'Exèrcit d'Alliberament Nacional i Camilo, renunciant als seus privilegis sacerdotals, es llança a la lluita guerrillera. Aquest va esser el seu missatge: «Crec que la lluita revolucionària és una lluita cristiana... Jo he sacrificat un dels drets que estim més profundament, és a dir, poder celebrar el culte extern de l'Església com a sacerdot, per crear les condicions que fan més autèntic aquest culte...».
Camilo Torres Restrepo mor en combat el 1966 i aleshores es converteix en símbol per als revolucionaris de tot el món, especialment per tots aquells que es troben sotmesos a insuportables nivells de pobresa i que només troben sentit a la lluita per l'alliberament de l'Amèrica Llatina. La darrera carta de Camilo Torres a sa mare abans de marxar cap a la guerrillla deia, entre altres coses: «A causa de certes informacions de darrera hora he decidit amagar-me mentre la situació s'aclareix. Així tu estaràs més tranquil·la i jo també. La teva situació econòmica està assegurada per a tots aquest temps i per a qualsevol imprevist. Estic en bon lloc i bona companyia... Tu sempre has tingut coratge i m'has sabut animar. Si faig ara alguna cosa per Colòmbia és gràcies a tu...».
