Els rifenys, acabdillats per un personatge mític, Muhammad Al-Mizzian, amenacen els rengles espanyols de riu Kert. És una guerra colonial que mai no s'acaba i que es desperta a cada punt o a la volta de cada generació. Ja dos anys abans, l'estiu del 1909, les tropes de la metròpoli havien hagut de reforçar les del territori i, per tal de defensar els obrers de Melilla atacats per les cabiles de la regió, enviaren des de la Península la Brigada Disciplinària. Aquesta tropa comptava amb quatre companyies d'un efectiu de 390 homes d'infanteria i que es distingiren en aquells combats, lamentant la mort del tinent Salcedo, entre altres. Les operacions, al llarg del 1912, com la presa de Samman i el reforçament de Ras Medua van consolidant les línies espanyoles. El cabdill musulmà Al-Mizzian serà mort d'un tret disparat pel caporal Gonzalo Sauco. Aquesta èpica de què serà víctima la joventut de les classes socials més humils, esforç bèl·lic que segueix el desastre del 98, causarà molt de malestar i trastorn a les diferents províncies, especialment per part dels que no veien prou clara la rendibilitat del conflicte o un veritable patriotisme en la trista empresa. Els beneficiats, militars de carrera i empresaris de la zona, sabien molt bé com disfressar la cosa. Ja ho havien fet a Cuba, Puerto Rico i Filipines. Ara ho feien al nord d'Àfrica. I ho sabien fer molt bé. Aquí, a Mallorca, ja el 1893, amb els primers trets a les portes de Melilla, el setmanari local En Figuera, de caràcter humorístic, mostrava els dibuixos de tres personatges del moment. Un és En Llampaies, ninot popular, de ficció, present a totes les crítiques ciutadanes. El segon és un moro, també imaginari, al qual han posat per nom Baja-La-Jaula. El tercer és el soldà del Marroc. En Llampaies marxa amb espasa, navalla, pistola i fusell, tot exclamant: «Cap a Melilla manca gent, a matar beduïns i si els anglesos s'hi oposen, aleshores, venga una degolladissa d'anglesos i així un home quedarà més tranquil...».
I diu En Baja-La-Jaula: «Que vénguin els espanyols i ens veurem les caretes! Ara per ara i com que no ser-ne res, ja fa prop de quinze dies que els hem pres el fort de Sidi Aguariach i que acampam dins terreny espanyol sense que fins a l'hora present ens haja dit algú... com va germà?»
El Soldà, ben assegut, a la porta del seu jardí, fuma un narguil i el comentari és el següent: «I amb tot això el Soldà segueix estiuejant tan tranquil i satisfet, pensant en l'amor de les tres taronges i sense saber una paraula del que ha succeït ni preocupar-se ni poc ni molt del que passa en el seu imperi. Això és felicitat!».
Hi ha molt de la realitat en aquests ninots de ploma i els seus missatges. Aquell malson es perllongaria moltes generacions de soldats, fins el 1927.
