Tal dia com avui, l'esquadra italiana concentrada a la base de La Spezia rep ordres d'estar a punt, amb tots els dipòsits de combustible plens i les tripulacions a bord.
Sembla que hi ha en perspectiva una gran batalla naval.
Els anglesos i nord-americans han de desembarcar a Salerno i els vaixells del Duce han de tancar el pas a tal comboi de naus i tropa.
El subministrament dels navilis italians és el darrer, ja que el port ha exhaurit totes les reserves i aquesta sortida, amb el cuirassat Roma al capdavant de l'expedició es fa a la desesperada. Només el Roma té un consum de quatre mil tones al límit de la seva autonomia i aquest esforç fa creure als mariners que van a l'encontre final amb l'enemic. Carlo Bergamini, l'almirall, espera, però, ordres més concretes. Quan arriba la notícia que el mariscal Pietro Badoglio ha signat unilateralment un armistici amb els aliats, Bergamini té una conferència telefònica amb el ministre de Marina, el qual li mana d'anar a Malta amb tots els vaixells i entregar-los als britànics. Com era d'esperar, a Berlín havien pres ja mesures els homes de Hitler i es tractava d'evitar que Itàlia, la «traïdora», fes el regal de les millors unitats de la Règia Marina als anglesos. Sense protecció aèria surten els vaixells cap a Malta, a tota màquina, el Roma, el Vittorio Venetto i el també cuirassat Itàlia. Hi van després els creuers lleugers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta, Duca degli Abruzzi, Garibaldi, Montecuccoli i Regolo, als quals s'afegien vuit destructors, mentre més unitats sortien de Trieste i Tarento. Navegaven ja més de sis hores quan els primers avions de la RAF britànica els sobrevolaren. Feren els senyals convinguts de l'armistici, és a dir, grans senyeres negres. Quan els aparells s'allunyaren, Bergamini sospirà més tranquil. Però de sobte aparegué un avió que ningú no va saber identificar. Era un model que no s'havia vist mai abans. I no sapigueren si era aliat o alemany, ja que no portava cap símbol. Els va seguir molt de temps, com si calculàs el nombre de vaixells i la seva importància. Pensaren abatre'l però es mantenia fora del radi d'acció dels antiaeris. Era un avió espia de la Lufwaffe del mariscal Goering. Els navilis passaren per Asinara (una illa al nord de Sardenya, ben curiosa, que des de l'altura té efectivament la forma d'un aset. L'he fotografiada unes quantes vegades) i un cop en aquesta zona varen rebre ordres de dirigir-se cap a Bona, un port d'Algèria, perquè ja era segur que els alemanys preparaven un atac sobre la ruta de Malta. Tanmateix, en aquella primera setmana de setembre, la «setmana tràgica» de la Règia Marina, els Dornier 217K, capaços de transportar quatre tones de bombes, es llançaven contra les naus a més de cinc-cents quilòmetres per hora. Els antiaeris obriren foc i totes les bombes dels nazis fallaren. Quaranta minuts després del bombardeig esmentat, els Dornier tornaven a la càrrega. Però aquesta vegada eren les noves bombes radiodirigides FX—1400, que serien popularment conegudes com les «Fritz X».
Una de les bombes volà el pont de comandament del Roma i l'almirall Bergamini i el seu Estat Major moriren al moment.
El bombardeig alemany fou un èxit i d'aquella esquadra només restà ferro inútil.