Un dels líders històrics del nacionalisme redacta el Manifest del poble algerià que demana una independència dins una unitat supranacional. És, per tant, un document de nacionalisme moderat amb una gran aportació de diàleg. A l'ombra de la Segona Guerra Mundial ha sorgit una nova generació de nacionalistes algerians que durant el conflicte lluiten i destaquen en els rengles dels aliats. Són Ben Bella, Bumedian, Frantz Fanon... La proposició dels nacionalistes arriba fins a De Gaulle, que el 1944 signa el reconeixement dels mateixos drets per als musulmans que per als francesos. Animats per aquestes perspectives, els nacionalistes algerians organitzen el 1945 una manifestació independentista a la ciutat de Setif i allà, la repressió combinada de la Policia i dels grups armats de colons causa quaranta mil morts. Els colons comencen a dir a tal operació la «caça del moro» i els tràgics fets es repeteixen un cop i un altre a la ruralia del país nord-africà. La radicalització és inevitable. Es posa en marxa una guerrilla urbana en el barri de la Casbah, a la capital i tota esperança de llibertat dels algerians sembla perduda. A poc a poc, els grups independentistes es refan, aquesta vegada sense esperar cap tipus de comprensió de la metròpoli i menys encara dels colons. El 1955 esclata la total insurrecció promoguda pel Comitè Revolucionari d'Unitat d'Acció i la lluita comença amb les activitats armades dels fellaghas a la regió entre Souk-Arhas i Tebassas. Quan la revolta arriba a la ciutat de Constantina, la guerra anticolonislista ja és un fet. Tota la població musulmana hi pren part. També els vells, les dones i els infants. Elles, sota les seves amples vestimentes àrabs, amaguen sense dificultat armes i bombes. Els al·lotets fan de missatgers i d'espies. Els homes formen comandos, de vegades suïcides, que causen destrucció a moltes instal·lacions franceses. El setembre del 1957 té lloc la mal anomenada «batalla d'Alger», quan el governador Lacoste demana la intervenció de tropes paracaigudistes, els famosos paracas de l'exèrcit francès, que després d'exercir sobre les masses urbanes la més dura de les repressions han d'esser retornats a la metròpoli...
Els morts, els enderrocs, resten pels carrers de la capital després d'aquella acció tan contundent i un pot llegir en els murs de les cantonades pintades que diuen: «Gloire a nos comandos FLN», «FLN vive et vivra», «France, tu as tué nos frères, tu payeras»... Paraules desesperades dels qui no abandonen la lluita. El 1956 hi ha a Algèria quatre-cents mil soldats capaços d'arrasar poblats sencers i d'exterminar tots els seus habitants sospitosos de donar refugi a l'FLN.
