La vaga de fam del jubilat Jaume Bonet en protesta contra la política lingüística del Govern arribà ahir al Parlament. El socialista Lluís Maicas posà Bonet com a exemple de lluita per la defensa del català. I el conseller d'Educació, Rafel Bosch, advertí que la protesta s'està fent contra una decisió democràtica i la comparà amb una vaga de fam que fes un alumne que no està d'acord amb la nota que ha tret o amb la d'un pare que vol que el seu fill tingui preferència per rebre un trasplantament d'òrgans. El responsable autonòmic acabà demanant al vaguista que deposi la seva actitud i digué que "em reuniré amb ell les vegades que faci falta".
Maicas defensà la protesta lícita i pacífica de Bonet i carregà contra la decisió del Govern de modificar la Llei de funció pública i la de normalització lingüística perquè el català deixi de ser necessari per accedir a l'Administració. "No poden guanyar els qui ens volen desposseir de la nostra identitat", assegurà el diputat, qui demanà al conseller si s'havia preocupat per la salut del jubilat. I Bosch li respongué que sí.
El portaveu de PSM-IV-E, Biel Barceló, també denuncià la "segregació lingüística" a les aules que pretén el Govern i acusà el president José Ramón Bauzá de provocar "divisió social" -cità paraules de l'expresident Cristòfol Huguet i del batle de Manacor, Antoni Pastor, en aquest sentit-. A més, li va retreure que creï problemes amb la llengua i no faci res contra l'atur. "Passarà com el president que ha practicat polítiques antimallorquines", sentencià.
El president aprofità les dades d'una enquesta per demostrar que la seva política lingüística té suport social i negà que divideixi la societat o que estigui aturat davant la crisi. Com Bauzá, el conseller de Presidència, Toni Gómez, retragué a l'oposició la gestió anterior i afirmà que, si el PSOE continuàs governant, les Balears tornarien a ser terra d'emigrants.
Al marge d'això, la sanitat pública fou de nou la protagonista. La socialista Conxa Obrador va retreure a la consellera Carmen Castro que recol·locàs en dos dies, en diumenge i en una plaça de Son Espases que no existia, el cessat director de l'IB-Salut Juan José Bestard, i ho considerà una "befa" als aturats. "L'únic servei d'urgències que funciona és el de recol·locació d'amics del PP, amb doblers públics", afirmà.
Castro negà que s'hagués pagat una indemnització a Bestard i acusà la diputada d'"acarnissar-s'hi". En una altra intervenció, afirmà que el pla d'ajust de Salut està condicionat per la política del seu antecessor, el socialista Vicenç Thomàs, que xifrà el pla en 175 milions de retallada.
En el ple, el PP rebutjà tres iniciatives socialistes: una per retirar el decret llei urbanístic, una altra contra la reforma laboral i una altra que demanava més contractes i més sous a l'hostaleria.
"D'una vaga de la fam"
JOAN-LLUÍS LLUÍS
Ningú, mai, no hauria de morir per una llengua, però quan algú, amb el ple domini del seny, arrisca la seva vida per intentar salvar la seva llengua, vol dir que la societat fa tard. Què faran, els responsables polítics de les Illes, si Jaume Bonet mor? Alçaran les espatlles i diran: "Era un eixelebrat, i res no és culpa nostra"? I què farem, nosaltres? D'en Jaume Bonet, ho ignoro tot, excepte el seu coratge tranquil. I amb això n'hi hauria d'haver prou per fer-li costat.
El 1963, el general De Gaulle va cedir davant d'un home sol que també arriscava la seva vida. L'home sol es deia Louis Lecoin i, a 74 anys, havia començat una vaga de la fam per tal que l'objecció de consciència fos legalitzada a França.
El general, que tenia una idea bastant autoritària del que havia de ser el servei militar, es va declarar vençut perquè sabia que una democràcia ha de portar en si mateixa els mecanismes que evitin que algú mori per les seves idees. Cedint, De Gaulle va guanyar en dignitat allò que havia perdut en combat ideològic. Podria ser que, mig segle més tard, una altra democràcia deixés morir de fam un professor jubilat? Ningú, mai, no hauria de morir per una llengua, però ningú, mai, no hauria de veure com mor la seva llengua. O com la trepitgen, la insulten i la menyspreen.
Quan una persona com en Jaume Bonet decideix que ha d'arriscar la seva vida per una causa, i que en parla amb serena convicció, el deure mecànic dels responsables polítics hauria de ser d'iniciar negociacions immediates per intentar trobar un punt d'equilibri entre les opcions en presència.
És, com a mínim, un deure humà. Aleshores, quan en lloc d'això, es veu indiferència i befa, significa que el nivell moral d'aquests responsables polítics és baixíssim, i que són indignes de liderar un projecte plenament col·lectiu.
Espanya vol matar la llengua catalana, perquè és l'única manera que té de posar fi a allò que solen anomenar "el problema català". Els ideòlegs d'aquesta estratègia deuen ser prou autosatisfets per pensar que un mallorquí vaguista de la fam no podrà res contra un tal macroprojecte.
Podria ser que tinguessin raó, o potser no, però tots tenim una part de responsabilitat sobre el resultat final. Espanya ha declarat una guerra freda contra la llengua catalana, contra tots els territoris de llengua catalana sota la seva jurisdicció. Les guerres fredes, en principi, no fan morts, o pocs, i cal que en Jaume Bonet no sigui el primer. El seu combat és el nostre combat, o no?
El Punt Avui. Edició Nacional 23-03-2012 Pàgina 24