Els convidats a les tertúlies polítiques de ràdio i televisió se’n feren ressò. Aquella, sens dubte, fou la intervenció més comentada del president Antich durant el Debat de l’autonomia, que tingué lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre. Fins i tot hi hagué qui comparà aquelles paraules amb les que, en el seu dia, feia Cañellas de damunt la trona estant. Pels passadissos del Parlament es batià l’ocorregut com la feta del páramo. El diari de sessions del ple ho transcriu així:

El senyor president del Govern de les Illes Balears (Francesc Antich i Oliver): "... quan vàrem anar a veure el Sr. Cascos, Sra. Estaràs, quan ell era ministre, ens varen dir: ‘Nosaltres només feim tren d’alta velocitat, trenets d’aquests no en feim’. Moltes històries, molts de discursos, però zero. Vostè parla de si gobierno amigo o gobierno no amigo. Nosaltres sabem què és estar amb un gobierno enemigo...". (Algunes rialles) "...sabem què és, me’n record bé. Quan anàvem a demanar per aplicar les carreteres perquè no volíem fer autopistes i canviar el projecte de carreteres, Cascos ens va dir: ‘Pero ¿no tenéis ningún páramo?, hacedlo en un páramo’ i jo vaig quedar aborronat, jo, clar, en aquell moment pletes sabia què eren, però páramos no sabia què eren i vaig haver de mirar-ho al diccionari...". (Rialles)

"I en el diccionari deia: lugar inhóspito muy frío. I jo vaig dir: ‘No, d’això no en tenim aquí...". (Remor de veus) "Per tant, aquesta.., perquè vegi, Sra. Estaràs...". (Continua la remor de veus) La Sra. Estaràs i Ferragut: "Miri, president, li deman altura conceptual, si vostè no sap el que és un páramo, li assegur que a qui ha perdut la feina no li importa gens ni mica, com no li importa gens ni mica a qui no arriba a final de mes si vostè s’entenia o no s’entenia amb Cascos, que a fin de cuentas fa cinc anys que no hi és".

(Alguns aplaudiments i remor de veus). Com es pot veure, els escrivents del Parlament deixaren constància de les rialles i, en definitiva, de la befa que alguns diputats feren d’Antich per no conèixer el significat de páramo. Fins i tot els més agosarats qüestionaren si Antich és la persona adequada per anar a negociar a Madrid. "És bo de veure! No és estrany que no ens donin res mai, si no els entén...", manifestaren alguns.

Allò que evidencien aquests comentaris són els prejudicis lingüístics que arrossega la classe política balear i, per extensió, tota la societat. Segons el professor de Sociolingüística de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Bibiloni: "Aquestes anècdotes, si es poden dir anècdotes, mostren un estat de jerarquització i d’asimetria entre llengües. Fins i tot una inversió de l’estat natural de les coses. Es tracta la llengua estrangera com a llengua pròpia i la llengua pròpia com a llengua estrangera".

"S’exigeix a un catalanoparlant un nivell de coneixement del castellà com si aquesta persona fos parlant natiu de castellà, però es disculpa sense cap problema el fet que algú pugui viure entre nosaltres no sols sense tenir una competència equivalent de la llengua del país, sinó fins i tot el fet de ni tan sols parlar-la, que és el grau màxim d’ignorància de l’idioma –explica el professor Bibiloni–. Més encara: algú pot criticar Antich per no saber què vol dir páramo (i segurament aquest algú ha anat secretament a consultar el diccionari espanyol) i exhibir diàriament un català de pura pena i quedar tan tranquil".

"El fet de parlar espanyol amb accent català suscita tota classe de censures, però parlar català amb accent espanyol, que és el que fa un bon nombre de polítics, locutors, etc., no mereix la crítica de ningú", comenta Bibiloni. Per Jaume Corbera, que també és professor de Filologia Catalana de la UIB, "allò que fa rialles o, més ben dit, plorera és que tot un ministre de l’Estat espanyol no sàpiga quines són les característiques de la geografia d’un territori determinat de la seva administració".

"Antich no té per què haver de saber què és un páramo. Allò que és de plànyer –diu Corbera– és la manera com ara parlen alguns polítics. Per exemple, de fa uns anys ençà s’ha posat de moda parlar així com ho fan a les pel·lícules dites d’indios. És a dir, amb infinitius. Diuen, per exemple, ‘Remarcar que destinarem 300.000 euros a adobar tal carretera’, en lloc de dir ‘Vos volem remarcar que...’. Això fa rialles. Ningú de manera habitual, a casa seva, parla d’aquesta manera. Per què ho fan quan tenen un micròfon davant? Allò més trist és que aquesta manera de parlar incideix en la societat".

Tanmateix, els erros en la sintaxi i en el vocabulari no són l’únic vici que pateixen els polítics. Les incorreccions fonètiques estan escampandes entre els representants de tots els partits, sigui quin sigui el picarol que portin. Així, és habitual la pronúncia de y en lloc de ll, o de y en lloc de j, la confusió entre s i ss, la no pronúncia de les vocals neutres, les l bledes...

Segons el filòleg i exdirector general de Política Lingüística Joan Melià, "els errors que fan els polítics a la palestra són els mateixos que es poden sentir pel carrer. Estam en un procés de castellanització fonètica. Tots aquells sons catalans que no existeixen en castellà tendeixen a desaparèixer. Allò trist, però, és que hi hagi persones que es riguin d’aquells que tenen conductes de lleialtat lingüística. És a dir, que facin burla d’algú perquè parli la seva llengua amb correcció".

Els erros abans esmentats han induït a males interpretacions a més d’un periodista. Algun polític s’ha queixat perquè el titular del dia no deia el que havia volgut dir. Caldria saber si les classes d’oratòria, que molts d’ells reben, inclouen dicció i fonètica. Dijous dia 30 d’octubre, a Quadern, el suplement cultural de l’edició catalana d’El País, un articulista d’anomenada publicava: "Per ells [els polítics] la llengua no és una cosa sòlida, un cos articulat amb una lògica interna que funciona perfectament quan tens les idees clares que troben les paraules justes per expressar-se. Parlar amb frases embastades, l’oblit o el desconeixement dels pronoms febles, la dicció confusa: tot són símptomes d’una banalitat moral espantosa. (...) Si els polítics baleàrics no en són conscients, difícilment podran canviar, i avançarem dins aquest estat de desculturalització, que és un dels genets d’una apocalipsi ordinària d’aquest nou segle".

Traduït al català, un páramo per ventura seria un ermàs. És a dir, una terra eixorca. Sembla que la llavor de la llengua catalana hi ha caigut, dins un ermàs. I no hi ha voluntat política per fer-la aferrar. La pregunta, ara, és: quants d’aquells que tanta ulea feien en sentir les paraules del president coneixien el significat de pleta?