L’art de la guerra i dels torcebraços polítics ens ensenya que mai no s’ha de plantejar una batalla quan es té el centre debilitat. Aquesta lliçó val per l’actual pugna dins UM amb un Miquel Nadal que n’ha sortit vencedor. No basta el coratge que demostrà Maria Antònia Munar en seure’s devora Francesc Buils a la reunió del consell polític de divendres passat. Nadal guanyà perquè havia pogut triar el moment de l’ofensiva i perquè prèviament havia desconjuntat el centre de les forces munaristes, representades per Miquel Àngel Grimalt. Aquest no es duia bé amb el seu gerent del Consorci d’Aigües, Damià Nicolau.
Era el moment. Nadal destituí Nicolau i en un atac de flanc i esperà el contraatac munarista, protagonitzat per l’aleshores conseller de Turisme, Francesc Buils. Fou més contundent del que es podia esperar, amb la destitució de dos directius de la seva conselleria. L’afer, per petició de Buils, acabà en el consell polític, on Maria Antònia Munar, que havia elegit aquest camp de confrontació, pogué comprovar que no tenia els suports suficients.
La victòria de Nadal fou tan clamorosa que forçà la dimissió de Buils, la seva entrada en el Govern Antich i, en conseqüència, en el Parlament com a conseller. Nadal ha assolit el control real de la situació amb una jugada clàssica i un mal càlcul de l’adversari. Però ara arriba el moment més i important per a ell: administrar la pau.
UM és un partit relativament petit però amb un actiu extraordinari: ningú no li discuteix que ocupa el centre polític en una societat molt segmentada i capficada en una crisi econòmica. De poc serviria la victòria de Nadal si ara es multipliquen les guerres intestines. Tot partit, tota banda de germans, té moments difícils. El segell dels grans polítics és reconstruir la unitat després de la confrontació. Nadal té ara la gran oportunitat de refer les coses. El seu triomf ha estat tan ràpid i indiscutible que li permet molt marge de maniobra. Per guanyar el present en una confrontació és inevitable destruir ponts. Tanmateix, el segell dels bons polítics és reconstruir-los com més prest millor des del reconeixement de superioritat assolit.
Nadal haurà d’anar aviat a cada ple del Parlament, haurà d’assistir a les compareixences, i allà hi seran els que en algun instant de brega interna foren els seus germans barallats: Maria Antònia Munar i Bartomeu Vicens. La Cambra serà el gran marc on s’ha de visualitzar el reencontre i la força de Nadal transformada en magnanimitat. Això, a la pràctica, es convertirà en l’assumpció total i absoluta del lideratge des del millor atribut que adorna les persones que en un moment de la seva vida es converteixen en un número u: la magnanimitat.
L’experiència de Matas com a cap de partit i de Govern ens demostra que el ressentiment, la mediocritat revengista i les fòbies acaben amb un bitllet cap a Washington. Un vencedor ho és no quan guanya, sinó quan està a l’altura de la seva victòria, que és la manera de fer-la duradora, fructífera i esperançadora.
