La politòloga Sonja Mitrovic (Belgrad, Sèrbia, 1978) participà la setmana passada en el Fòrum OCB, que tingué lloc a Can Alcover, i parlà sobre el procés d’independència de Kosovo. Actualment, Mitrovic és doctoranda a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quins són els reptes del Kosovo independent?

Doncs són molts. El principal, però, és reactivar l’economia. Tenint en compte que l’índex d’aturats del país frega el 60 per cent de la població en edat laboral, tothom se’n vol anar. Els joves tan sols pensen a emigrar. I de fet ja ho fan. Sobretot els de la minoria ètnica sèrbia. Llevat de la ciutat de Mitrovica, que concentra prop de 100.000 habitants, la resta d’aquesta ètnia ja ha fugit cap a Sèrbia. Els que continuen en territori kosovar són gent gran que viu disseminada per nuclis rurals poc importants, vigilats per les forces internacionals.

Quines són les altres minories del país?

Un 90 per cent de la població és albanesa. La resta, un 10 per cent, es divideix en serbis; bosniacs (que no és el mateix que bosnians), que són musulmans d’origen eslau; gorans, també musulmans, i gitanos. La minoria més important és la sèrbia, que mai no es barreja amb els albanesos.

Quin paper juga l’Església en el nou estat?

Doncs hi té un poder molt influent. Tenint en compte que la minoria sèrbia és l’única que és cristiana, l’Església ortodoxa exerceix com el seu portaveu. Un dels reptes de la consolidació del nou estat serà augmentar els índexs de democratització i fer minvar la influència de la jerarquia eclesiàstica dins l’Estat. Un dels principals problemes de gestió del territori és que el clergat en concentra una gran part a les seves mans i això ningú no ho gosa qüestionar. Això portaria molta inestabilitat al territori, ja que els representants de l’església són els líders del poble serbi.

Quins punts de confluència hi ha entre les diferents poblacions?

No n’hi ha cap. Per posar-ne un exemple, hi ha sistemes sanitaris i educatius per a la població albanesa i per a la població sèrbia. L’Estat s’haurà d’encarregar de cercar polítiques comunes. El nou Govern sembla que en aquests moments tendeix cap a un model on les regions tenen molt poc pes. Sembla que és més factible organitzar el territori en base a una xarxa de municipis. La manera com es reparteixen les diferents ètnies sobre el territori no té res a veure així com ho fan les diferents cultures sobre l’Estat espanyol. Per fer una comparança, per ventura ens podríem imaginar que Barcelona fos una ciutat de majoria albanesa. I en canvi, Terrassa i Sabadell fossin de majoria sèrbia. En aquest cas Barcelona tindria una administració i les altres dues ciutats en tindrien unes altres que estarien mancomunades. Sembla que aquest sistema, d’una xarxa d’autonomies locals, s’imposarà a les regions. És el més factible per a Kosovo.

I Albània, què hi diu en tot aquest procés?

Albània sempre se n’ha rentat les mans en tot el tema del Kosovo. Tot i que són un mateix poble, els dos estats es tenen poques simpaties mútues. De fet, la bandera albanesa, aquella que té una àguila daurada sobre un fons vermell, és la que històricament ha encapçalat les aspiracions independentistes del Kosovo. Ara, però, n’han inventada una de nova amb un nombre d’estels com tants de pobles habiten dins el nou estat. Els albanokosovars sempre han considerat Albània un país poc desenvolupat, amb poques perspectives de progrés. Potser sigui això que hagi fet que mai s’hi hagin volgut sentir identificats. Si de cas els albanesos del Kosovo tenen més simpaties amb els de Macedònia, on són minoria. Les elits polítiques d’un i altre estat solen estar emparentades.

Com ha caigut la detenció de Karadzic al Kosovo?

De manera positiva, sens dubte. És una demostració que l’estat de Sèrbia rebutja el passat violent i, a la vegada, s’entén que Sèrbia no tenia el control sobre les forces obscures que protegien Karadzic. Sembla que aquesta detenció marca un punt de partida perquè el Kosovo comenci a treballar en les qüestions que s’arrosseguen després de més d’una dècada de depressió. Tot i això, jo pronostic que la cosa anirà molt a poc a poc. El que està clar és que ara comença un període d’il·lusió. A part del judici internacional, però, Sèrbia també ha de demostrar que ha de posar fil a l’agulla en tots els temes d’abusos comesos al llarg dels anys.