nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
24°

Sus a les Fires i Festes de primavera de Manacor

Isabel M. Riera Oliveri Miquel Oliver durant l'acte del pregó de les Fires i Festes de primavera. | Foto: Ajuntament de Manacor

El pregó de les Fires i Festes de primavera 2024 ha donat el sus aquest divendres vespre a dues setmanes d'esdeveniments per a tots els públics a Manacor. El pregó ha anat enguany a càrrec d'Isabel M. Riera Oliver, bibliotecària de l'IES Mossèn Alcover i propietària de l'estanc del Tren.

Riera ha fet un discurs ple de referències a la seva vida personal i familiar a les barriades del Tren i del Convent. La transformació urbanística i social d'aquestes dues zones de Manacor han tengut un paper protagonista.

La pregonera, que ha dedicat la seva vida professional a la Biblioteca Miquel Àngel Riera de l'IES Mossèn Alcover, ha acabat la seva intervenció fent una reivindicació de l'educació pública, de qualitat i en català.

El batle de Manacor, Miquel Oliver, ha destacat la importància de persones com Isabel M. Riera Oliver a Manacor, «persones amb passió per la seva feina, que contribueixen a crear una societat millor».

El batle ha entregat a la pregonera una rajola hidràulica amb l'escut de Manacor, un disseny fet a Manacor, que ressalta la importància de la indústria local.

A continuació, el músic Roger Pistola ha oferit un concert al nombrós públic assistent. L'acte ha començat, com cada any, amb el ball dels Cossiers davant la Sala i al Claustre de Sant Vicenç Ferrer i ha estat conduït per Maria Magdalena Vives.

A continuació reproduïm el discurs de la pregonera:

«PREGÓ FIRES i FESTES DE MANACOR 2024 de Isabel M. Riera Oliver

Sr. Batle i senyors Regidors de l’Il·lustríssim Ajuntament de Manacor, autoritats, senyores i senyors, manacorins i manacorines, gent d’ordre – i potser alguns de desordre-, bon vespre. Sr. Batle, fent ús de les competències que vostè i el seu Consistori em van atribuir com a pregonera de les Fires i Festes d’enguany vull dedicar aquest escrit – només faltaria - a totes les persones que senten Manacor com el seu poble però també vull fer una dedicatòria molt especial per a mi. «La infància, i també l’adolescència, són el jardí en el qual – sense saber- ho - passarem la resta de la nostra vida». I el meu jardí estava, i està, reblert de meravelloses persones: Joana M. Montserrat Moyà, M. Magdalena Gomila Gomila, Antònia Plovins Gomila, M. Magdalena Ramon Pinya, M. Rosa Rosselló Ramon i Petra Sunyer Rosselló. Va per vosaltres, nines! Que encara ens queden moltes coses a fer! Vos estimo! Val! Anem per olivetes! Jo no vos puc parlar de tot Manacor.

Les meves vivències infantils, juvenils i de jubilada recent es circumscriuen a dos dels seus barris: el barri del Tren i el barri des Convent, als quals ens referiré en aquest pregó. Dia 19 d’abril de 1879 arribava el tren a Manacor. Entre d’altres succeïts, la seva vinguda provocà un creixement urbanístic entorn de l’estació. Segons ens conten els historiadors, es va formar una barriada que no era nova, ja s’havia iniciada a la Desamortització, però l’estació i la plaça de sa Mora es van convertir, en poc temps, en la zona més atractiva del poble per fer-hi una casa. El tren també provocà l’arribada de passatgers, que venien en peregrinació a veure del Sant Cristet de Manacor i les coves. Més endavant, l’any 1912, el rei d’Espanya, Alfons XIII –que també va haver de fugir com el seu net, cametes me valguin, cap a Roma– firmava el document reial que anomenava Manacor com a ciutat, a proposta del 2 diputat de les Corts per Balears Alexandre Rosselló.

Es basava en tres premisses: la puixança industrial de Perlas Majórica, establerta deu anys abans, i del sector de la fusta, la lleialtat i adhesió a la Corona i la seva població, que ja arribava més o manco als 15.000 habitants, tot i que s’havia empoquida donada la migració a Cuba i a l’Arquentína i l’emancipació de Sant Llorenç. Al mateix temps, mossèn Joan Aguiló descobria la basílica paleocristiana de son Peretó, s’inaugurava la plaça de sa Mora, es posava en funcionament el primer cotxe dels morts estirat per cavalls i les perles arribaven als 200 treballadors. Mossèn Alcover dirigia L’Aurora, continuaven els treballs a la parròquia dels Dolors i arribava l’electricitat a les coves dels Hams. L’any 1912 s’inaugurà la font de la plaça de sa Mora, tal volta el millor exemple de la petjada del Modernisme a Manacor, i s’acabaven les obres de ca n’Abellanet.

A un article, la doctora Júlia Roman, veïna nostra del Convent, ens explica les característiques de la font i la plaça. Ara bé, la seva inauguració va ser un exemple de manacorinitat: la mora (una donassa d'un metre vuitanta) que corona la font, amb els braços estesos subjectant una farola, símbol de la «nova llum», era massa sensual i captivadora, duia poca roba i, a més, mostrava cuixa. Això provocà la negativa del rector Rubí a beneir-la. Però, davant les amenaces del batle Francesc Lliteres, no li va quedar més remei que incorporar-la a la iconografia cristiana de Manacor. Hi ha una fotografia del Passeig Alfons XIII que ens enuncia la fesomia arquitectònica del barri del Tren.

D’ella en destacam dos edificis: l’enorme fàbrica d’esperit dels Servera, amb la seva xemeneia que s’alça fins a l’infinit, i l’hostal de can Metla, que acull els carretons, les bísties i els homes. En primer pla, un Alfa Romeu majestuós, amb un xofer vestit de xofer i, en el seient de darrera, un senyor vestit de senyor. L’enrevolten un municipal i, suposem, un grapat d’obrers de la fàbrica, amb bavero i gorra, i dones vestides a l’antiga. Les voravies eren amples, hi havia molt d’arbres d’ombra i, al fons, el molí d’en Xeret, a l’alçada del carrer Creuers, marcava el límit de Manacor anant cap a Conies. Una estampa idíl·lica d’un poble que progressa cap al futur.

I esclatà, en mala hora, la Guerra Civil. L’escriptor i historiador Manel Santana, en el seu llibre Memòries del 36, un assaig sobre la memòria històrica de Manacor afirma que «Manacor fou el lloc de Mallorca on hi va haver un front real de guerra i un dels indrets a on la repressió fou més dura. Entre l’any 1936 a 1975, les històries de la guerra no es poden contar, el que converteix les víctimes en persones invisibles. L'única via d’escapament és la literatura. Val la pena anomenar autors manacorins com Miquel Àngel Riera, Antoni Mus, Maria Antònia Oliver o Jaume Santandreu. Ells fan de la guerra civil un motiu de creació literària i moltes de les seves novel·les contenen històries reals». La meva padrina Maria em contava que a ma mare li escopien i l’insultaven quan menjava pa amb sobrassada (que li duia el seu didot de Petra) i mon pare i el seu germà Andreu pujaven d’amagat al sòtil de ca la madona Fum -al carrer de la Pau- per robar-li els raulons que havien de donar als porcs. Ella ho sabia i, quan sentien renou, li deia al seu home que eren unes ratotes molt grosses.

A l’estanc, aferrada a la part de davant del petit taulell, tenien una bandera espanyola amb unes grans lletres que proclamaven Viva España, igual que al rètol de defora. I així arribem a una altre data important: dia 21 d’octubre de 1961. Vaig néixer jo, filla d'en Joan Blanes i de na Joana de cas Pollet i de s’estanc, a l’alamera Salvador Juan. Davant ca nostra hi havia el quarter dels Sementals del Ejército espanyol, més conegut al poble com els cavalls pares, un pseudònim políticament correcte, més d’acord amb l’època. Mumareta tenia molèsties però és pensava que jo era un atac d’arenes. Quan va venir la comare i li va dir que la cosa arribava i que havia de parir a l’estanc, va contestar: «Nooooo! Que ara sortiran els soldedets!». Per tant, el tio Tomeu Pollet va treure s’Aiga i partírem cap a l’hospital. A l’alçada del Porrón, vaig obrir els ulls al cel de Manacor. Quan la comitiva va arribar a lloc, el metge Jano va exclamar «Però si ja ho duis tot fet. Teniu una nineta petitona però etxerevida». Nina: tota la família, després de dos nins, volia una nina. Monparet es va acubar, assistit per les infermeres. La tia Mora no s’aturava de resar i els altres no sabien com dir-li al padrí Blanes, que havia patit dos infarts, que tenia una neta. Fins que mumare exclamà: «I jo, què?».

I va posar ordre en el desgavell. Res, la cabina dels germans Marx! En aquell temps- els anys 60 del segle XX- l’estanc del Tren ocupava el primer aiguavés de la casa, en el qual també hi havia l’habitació dels meus 4 pares. Nosaltres vivíem en el segon aiguavés, amb cuina, una altra habitació, el corral i el bany. La meva padrina Maria cuinava i mumare despatxava. I va tenir una idea genial que va fer de mi -vos ho jur- la nina més feliç de Manacor. Va fermar una corda a la baula de la porta de l’estanc i a l’altre extrem hi va lligar el caminador, a tall de voravia, amb jo dedins. Matí i capvespre tot el barri veia a l’estanquereta fent els 100 m. llisos en caminador. I els soldats, quan sortien a cercar els xuscos, li deien: «Señora, nos llevamos a la niña!». I jo més gojosa que un gínjol! Ja sé que queda un poc malament, però quan veia aquests àngels vestits de militar perdia el nord! I el millor encara havia d’arribar! Cada dia havien de treure els cavalls a passejar dues vegades; matí i capvespre. I també em varen adoptar. Recordo, dins el cabriolet, el trotar acompassat de l’animal, la seva elegància, esveltesa i galania.

Els matins, el ventijol suau a la cara m’acabava de despertar i, amb els ulls esglaiats, contemplava una part del Manacor de les foranes (el camí de ses Pedreres, el de son Suau, el de son Fangos, el de Tòrtova i el Passeig del Colesterol, que encara no havia estat declarat via sanitària...) que per jo representaven la descoberta del món. I acabaven al quarter tots plens de la llum, encegadora, de la nostra Mediterrània. I el capvespre, torna-hi, amb un itinerari diferent. L’Hipòdrom, son Mas, les camades que duien cap a sant Llorenç, la carretereta de son Carrió... I el sol del mes de maig, que convertia les bales de blat en benaurances daurades i els camps amb una simfonia en verd, plens de flors, arbres en fruit i aromes de terra segada i llaurada. Quan arribàvem al quarter, me posaven un coixí, i ells cepillaven i rentaven els cavalls. I després, cap a casa.

Un dia, va entrar el capità a ca nostra: jo estava asseguda darrera el taulell i exclamà: «Hombre, la niña del cuartel!» Mumare, amb tota dignitat i respecte, li contesta; «No, señor, esta niña es mi hija». I així passava la vida al meu barri. A toc de retreta, del siulo del tren i de la sirena de les perles. Perquè no m’avorrís, que no m’he avorrida mai, mumare m’ensenyava a llegir les lletres grosses dels diaris, i aviat en vaig aprendre. Després vaig començar a sant Francesc, aquí devora. Sor Esperança, quan arribàvem, ens seia a tots a un orinalet. Hi havia una teringa de culets digna de veure. I si no tenies ganes de fer res, era igual.

A seure s’ha dit i una bona estona! Aquesta és una imatge recurrent de la meva infància. Més tard, per raons logístiques, vaig començar a La Puresa. I allà em vaig trobar amb la Bondat vestida de monja, la Madre Catalina Pizà, amb la Madre Ladària, que m’acollí sota la seva ala protectora, i amb un professor, don Joan Barceló i Matas, que em va descobrir no el món sinó l’Univers, una entelèquia de la qual jo ja havia sentit rumors però que desconeixia: la literatura catalana. Des d’aquí vagi la meva més immensa gratitud, per a ell i per un altre dels meus grans jedais, don Gabriel Barceló i Bover, que m’acabà de fer cristiana. I ja sabeu que són pitjor els conversos que els creients: vet aquí que jo som una ayatollah de la llengua i cultura catalana i mallorquina. Les nines i els nins del Tren jugàvem a l’alamera.

Aprenguérem a colcar en bicicleta a la voravia del quarter i també anàvem a jugar als corrals de can Sansón, ca na Baiona i a ca nostra. La solidaritat entre els veïnats era gran i sempre hi havia algú que recollia els infants. I també patíem accidents: la padrina ens va donar un tassó de plàstic amb sabó i una canyeta, i fèiem unes bombolles precioses quan es va sentir una veueta que deia: «Eccs! Ha estat molt dolent, padrina!». En Jaumet Sansón s’ho havia begut. I també anàvem a ca madò Simona a comprar magnèsia, tal com proclamava un dels primers rètols publicitaris del barri, escrit a una pissarra: «Ufff, que calor! Nuestra magnesia es la mejor!». Tot això, les caigudes de la bicicleta, la ingesta d’aigua i sabó i l’excés de magnèsia s’arreglava amb un poc de diarrea i molta bona voluntat. Del pas per l’IES Mossèn Alcover només en puc contar meravelles.

Es mor en Franco, ve la Transició, nosaltres cantant «No nos moveran» enmig del pati i fent recitals i conxorxes clandestines al Jordi del Racó. Gràcies, de tot cor, Gabriel Galmés, Lluís Massanet, Joan Miquel, Pere Mas, Joan Antoni Cerrato, Pep Tosar... Va ser una autèntica delícia gaudir de vosaltres! Quan vaig tornar d’estudiar a Palma, me vaig trobar, més o manco amb el panorama d’ara. Tenim un problema greu: no sabem què som. Una carretera? Una ronda de circulació? Una alamera? Una filerada de pitòspors amb cases a cada costat? Un afluent del Colesterol? Això sí, tenim dues rotondes, una més gran i l’altra diminuta, i un Mercadona. Per 6 això, na Catalina i en Vicenç, els nostres gegants, ballen i enrevolten millor que ningú, a base de fer rotondes. També tenim elements patrimonials. Dos, com les rotondes: la façana de ca n’Abellanet i la plaça amb la font de sa Mora, que caurà un dia d’aquests, que no té aigua, la «llum del progrés» ja fa anys que no s’encén i ens han robat els bancs de pedra. I que me’n deis de la prodigiosa llumenera que hi va adossar la parada del bus! Romp tota l’harmonia del conjunt. I a les faroles, altes i primes, els canviaren les bombetes i ara sí que estam a les fosques! Només serveixen per penjar cartells amb les fotos dels candidats en temps d’eleccions i ara, en primavera, per escoltar el cant delitós de les mèrleres i les tórtores.

Demanem a qui pertoqui si ens podríeu alliberar d’aquesta angoixa existencial urbana. Tal volta, entre tots, la podríem convertir en un lloc més humà, més amè, més verd, amb menys trànsit i amb més espais per a les persones. Nosaltres no necessitem un Jardinet dels Frares i sabem que la fesomia d’antany és irrecuperable, o no. Necessitem mà de mestre. Mentrestant, seguim esperant. En Joan Blanes, en Blanetes, me va ensenyar moltes coses. La seva bonhomia és llegendària i tots els nins i nines del barri l’adoraven.

D’entre elles, n’hi ha dues essencials a la meva vida: ser conventera i del Barça. Quan sent la tonada dels Moratons o el «Tot el camp és un clam...» se me posa la gallina de piel, sobretot si som a can Lliro, la catedral dels culers. Vaig entrar a la Sala a través de la meva feina com a coordinadora de l’Escola Taller Ponç Descoll, que restauràvem i rehabilitàvem el Casal dels Nunis o Torre dels Enagistes. El casal mereix un pregó apart, però recordo en Guillem Oliver quan em deia: «L’hem d’acabar! Que seran els vestidors del camp de futbol!». Criatura! Si ara ho pogués veure! Però això sí, llueix com una gran senyora medieval, ben plantada a més no poder, com una fita històrico-artística de Manacor, guardiana dels tresors dels nostres avantpassats, quasi aferrada al macro complex esportiu dels Guixons. I un dia qualsevol de finals dels anys 80 o principis del 90, se’m presenten a la Sala en Llorenç Morey, en Guillem Marit, en Miquel des Cabanells i en Joan Servera: «Volem treure els Moretons! Com ho hem de fer?». I ho férem. I sortiren els Moretons després de molts d’anys, amb els vestits arreglats i 7 cosits per un bon grapat de conventeres, amb les espardenyes que ens regalà sempre can Garanya! I també els Gegants! En Blanetes, devot del pare Arsenio i antic moretó, va plorar d’amagat de l’emoció. I creàrem l’Associació de Veïnats del Convent, s’Antigor i el Tren que, entre d’altres coses, va dur Ossifar per les Festes de sant Domingo.

Quin espectacle! Quina gentada! Quin èxit! Però quan ens va comparèixer la senyora de la SGAE a cobrar per l’actuació, en Sebastià Riera va tornar blanc com la paret. Això no ho teníem controlat! Ara tot ha anat canviant! Fins i tot el Papa de Roma sap qui són els Moretons, el barri ha anat mudant d’aparença i de veïnats, sempre presidit pel conjunt barroc de l’església i el claustre de sant Vicenç Ferrer (declarat Monument nacional l’any 1919). L’església Gran no té aquest honor! S’Antigor ha renovat la plaça i ja gaudeix del seu pou desitjat. A la plaça del Convent s’hi ha afegida la dels Pares Creus i Font i Roig, un lloc agradós, de trobada, amb el seu Jardinet dels Frares, tan cuco ell. I hem creat l’Associació Cultural Font i Roig, a partir d’un taller d’herbes mallorquines. Un començament alcohòlic, però la cosa va anar així! Fa devers un any i mig que hi ha moviment d’obra i restauració de cases al nostre barri.

Un dels primers que va creure en el seu potencial va esser en Guillem Parera (aquest jove dels canets, que el coneixen a tot Manacor) que hi ha fet ca seva, un habitatge preciós que manté com a pastora garrida. Darrere ell n’han vingut d’altres. Circula un rumor, un rum-rum, pel poble que afirma que aviat ens convertirem amb el Nothing Hill de Manacor. Només vos deman que no pinteu les cases de colorins! Ara ja acab. I ho vull fer amb un clam de pregonera. Vosaltres sabeu que he estada, i encara ho som, la bibliotecària de la Biblioteca Miquel Àngel Riera de l’IES Mossèn Alcover. Per a mi ha estat una escola d’aprenentatge i de vida, gràcies als seus alumnes, professors i a tot el seu personal. Vull retre un petit homenatge a Roser Vallès, una gran senyora, intel·ligent, educada, molt agradable i compromesa sempre amb la Biblioteca, igual que la seva família. Gràcies, de tot cor! L’any 2017 els alumnes de segon de Batxillerat m’elegiren con a padrina jove de la seva promoció i, a la cerimònia de Graduació, vaig haver de pronunciar un discurs. Havien acabat els anys del TIL (Tractament Integral 8 de Llengües), un temps molt difícil per a la defensa del català a l’educació.

Ja sabeu com va acabar: el 29 de setembre de 2013 es dugué a terme la manifestació més nombrosa i important de la història de les Balears en què 110.000 persones protestaren contra la política educativa del govern Bauzà. Als alumnes els vaig agrair la seva lluita, i tant, amb aquestes paraules: «Vos admir per tants de motius. Per la vostra rebel·lia i desobediència. Hem lluitat junts tots aquests anys passats, tenyint el futur de verd-esperança per tal de salvaguardar la llengua i la cultura del petit regne dins la mar. I n’hem sortit victoriosos. La participació dels vostres representants en el dia a dia del Mossèn ha estat cabdal i els suggeriments aportats han contribuït a fer-lo millor». El mateix vos deman a vosaltres en el dia d’avui. Rebel·lia i desobediència per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Senzillament, perquè és la nostra llengua i la nostra cultura. No importen més paraules. Gràcies a tots! Visca Manacor! Bona nit».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.