Damunt un pujolet des del qual s'albira mig Mallorca, s'hi aixeca la urbanització de l'Ermita. Pràcticament desconeguda per molts d'inquers, es tracta de mitja dotzena de carrers amb xalets i cases luxoses construïdes, la majoria, en la dècada dels 70. Fins a l'any 2004, data en què l'Ajuntament d'Inca féu la recepció dels carrers i de les zones comunes de la urbanització, l'Ermita era un indret privat. Un ostentós portal de pedra, antany custodiat per un guàrdia de seguretat, separa els carrers de l'exclusiva zona residencial del camí públic pel qual s'hi accedeix. Els promotors hi habilitaren zones d'esbarjo, hi construïren pistes de tennis, piscina i altres instal·lacions per al gaudi dels residents, que bàsicament eren famílies benestants inqueres, la majoria de les quals s'havien enriquit quan la indústria del calçat vivia el moment més esplendorós. En poques paraules: l'Ermita havia de ser una urbanització exclusiva, una mena de Beverly Hills.

El temps, però, va passant i, si bé és cert que les cases es mantenen impol·lutes, bona part dels solars que no s'arribaren a edificar, com també les antigues zones comunes, són avui plenes de brutor i de fems: el pinar es menja els caminoiets que menen dels xalets a la zona esportiva comuna, arreu hi ha botelles trencades i llaunes rovellades de cervesa, i les branques dels ullastres pengen per damunt les voreres dels carrers. D'aquelles famílies burgeses que fa una quarantena anys s'establiren a l'Ermita, a penes en queda alguna. La urbanització ha perdut el glamur.

Abandonats'
Davant aquesta situació, els veïns asseguren que se senten "abandonats" per l'Ajuntament. "Fins fa un parell d'anys, ni tan sols teníem accés a la xarxa pública de subministrament d'aigua, sinó que venia un camió cisterna i ens en portava a tots", lamenta una jove veïna que no recorda que l'Ermita s'edificà, en temps del franquisme, al marge del planejament urbanístic municipal. Així mateix, el camí que dóna accés a la urbanització està ple de clots. "L'únic que ha fet l'Ajuntament respecte d'aquesta situació és tapar-los, tot i que és evident que el cal fer és asfaltar la via de bell nou", denuncia un altre veí.

El primer tinent de batle, Felip Jerez, explica l'actuació del Consistori. "La Sala no va fer recepcionar les zones comunes de l'Ermita fins a l'any 2004. És per aquest motiu que només ens feim càrrec del manteniment del sistema d'enllumenat, ara públic, i de la recollida del fems. Als solars tampoc no podem actuar-hi: continuen sent propietat privada", manifesta Jerez, qui afegeix que "sempre que hem rebut alguna queixa de part dels veïns ho hem notificat i hi hem actuat de seguida, ben igual que si s'hagués produït a qualsevol altre carrer".

Patrimoni
El turonet damunt el qual es va urbanitzar l'Ermita no és una muntanyola qualsevol, sinó que s'hi conserven restes arqueològiques rellevants. L'Ermita és un indret des del qual s'albiren les badies de Palma i d'Alcúdia, tot el Raiguer i bona part del Pla de Mallorca. No és estrany, per tant, que s'hi conservin restes d'un antic poblat talaiòtic. Això no obstant, cal recordar que una part del poblat es demolí o es féu malbé quan s'aixecà la urbanització moderna. De fet, el dipòsit des del qual se subministrava aigua als xalets aprofità la paret d'un talaiot. Respecte del topònim, els historiadors locals entenen que ve d'una antiga ermita que hi havia al capdamunt del turó. Tanmateix, d'aquesta antiga construcció no se'n conserven restes arqueològiques.