Noise-music a sa Pobla

Damià Quetglas11/08/08 0:00

Sa Pobla, les nits de jazz, és un barullo. Ni els municipals s’expliquen el motiu que fa que els poblers hagin d’entrar o treure el cotxe a les onze de la nit, però entenen l’empipada del ‘llonguet’ que ha de pagar la grua per haver aparcat en lloc prohibit. Ni que sia al carrer Renou (noise, en anglès, per aquesta nit cosmopolita i americana). Però això també és el jazz: improvisació musical i eufemisme lingüístic.

El jazz –paraula amb connotacions sexuals en la cultura americana, d’on és originària– és l’antimúsica clàssica, on no importen el compositor i la partitura, sinó la llibertat interpretativa, la recreació, la deconstrucció saberuda... No debades, va néixer de les Brass band aquelles orquestres de funerals, noces i festes, on els músics eren conscients que treballaven quan la resta socialment gaudia. Per a la història resten tots els subgèneres, sovint elevats a músiques de culte i incloses en festivals clàssics, com ara mateix el Gospell de cloenda del Festival de Pollença, que ha de repetir actuació per l’excés de demanda.

Però sa Pobla és bàsicament renou, com l’ambient del concert que encetà el festival de jazz. No pels músics (una meravella!), sinó per la gent que va i ve com en una verbena, sense esperar ni el canvi de peça, per la gent que comana sopar com a unes noces amb música en viu, per la gent que s’emporta el coixí a plaça, per la gent que s’ha de fer topadissa... Com que ningú no escolta, nosaltres, els músics, ens divertim: jazz pur. Potser el presentador, siulat i desubicat, no importava que cercàs ‘complicitats’ per justificar el festival. Sa Pobla poc té a veure amb Nova Orleans –com Xina, tampoc amb l’esperit olímpic, però és jazz pur i dur, com les cançons de madò Buades.