El vaig veure «beguent» orxata… O era «bevent-ne»?

TW
0

Si, per combatre aquesta calor, algú us diu que està bevent una orxata a la Rambla, no és que parli malament ni que faci una invenció estranya en català. Parla, de fet, com la majoria de gent, de manera natural, i diu beguent com potser també diria caiguent, moguent, tinguent o sapiguent. Els gerundis en -guent són força habituals en la llengua oral i la majoria de gent els fa servir sense pensar-hi gaire.

Tanmateix, si consultem la gramàtica normativa (la GIEC), trobarem que les formes considerades adequades en els registres formals són unes altres: bevent, caient, movent, tenint o sabent. Hi ha una diferència entre les formes col·loquials i les formals, com en tants altres casos (per exemple, és el mateix que passa quan col·loquialment diem naltros, altres, mosatros o noltros, però formalment hem de recórrer a nosaltres), però això no significa que els gerundis en -guent siguin castellanismes ni opcions impròpies de la llengua.

El que passa és un fenomen que, ben mirat, és força lògic des del punt de vista lingüístic. Hem de tenir en compte que els verbs en què apareix -guent tenen el radical acabat en -g, com podem comprovar si ens fixem en altres formes dels mateixos verbs. Per exemple, del verb beure tenim bec, begui o begut; de caure, les formes caic, caigui, caigut, i de moure, hi ha moc, mogui o mogut. Aquesta g es repeteix tant que molts parlants també l’afegeixen al gerundi: beguent, caiguent, moguent.

Aquest patró s’estén a molts altres verbs: tenir (tinguent), doldre (dolguent), valdre (valguent), fondre (fonguent), respondre (responguent), saber (sapiguent), voler (volguent), ser (siguent) o viure (visquent). Totes aquestes formes són espontànies i apareixen sovint en els registres col·loquials. Ara bé, en els registres formals (els propis de contextos com escriure textos acadèmics, impartir una classe, fer una entrevista de feina, donar una conferència o redactar una instància a l’Administració), hem d’utilitzar les formes que estableix la normativa: tenint, dolent, valent, fonent, responent, sabent, volent, sent i vivint.

Dir beguent, doncs, no és millor ni pitjor que dir bevent, però cal saber on fem servir cada forma. Això no va de correcció, sinó de domini dels registres. Saber què és formal i què es informal, al cap i a la fi, ens dona més recursos per parlar amb naturalitat, adaptar-nos als contextos i entendre millor com funciona realment la llengua.

Així que, si aquest estiu us sorpreneu tinguent més temps per a vosaltres mateixos, beguent més orxata de la que tocaria o caiguent de cul a la piscina, no us amoïneu. Amb tot, si encara dubteu d’aquestes formes o voleu que abordem algun altre tema, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem tan aviat com puguem.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)