Les frases anteriors (com les del titular) són oracions de relatiu, unes construccions que tenen, com a característica principal, el fet de començar amb una paraula com que, qui, on, el qual, etc., és a dir, un relatiu. Sovint ens serveixen per afegir informació sobre una cosa o persona ja esmentada: la platja que recomanen, el tres cims on vam estar, el noi a qui vaig regalar el llibre. El relatiu fa dues feines alhora: connecta l’oració principal amb la subordinada i, a més, assumeix una funció dins d’aquesta segona part (com a subjecte o complement del verb).
El problema apareix quan afegim un pronom que repeteix aquesta funció. Tornem a la primera frase del titular: el lloc on hi fan el mercat. En aquest cas, hi és un pronom que indica lloc, però on també. Són com dos convidats que s’asseuen a la mateixa cadira. És un cas que la gramàtica anomena relativa pleonàstica, i tot i que és molt habitual en la parla col·loquial, en registres formals es considera incorrecte.
Hi ha altres casos, com les relatives analítiques, en què el relatiu no assumeix cap funció concreta i llavors la funció que hauria de fer recau en el pronom feble. És el que passa a la segona frase del titular, el lloc que hi fan mercat, o també en una oració com tinc una amiga que la convidaré a passar l’agost a Mallorca. Les opcions normatives serien el lloc on fan mercat (o en què fan mercat) i una amiga a qui convidaré (o a la qual convidaré), respectivament. Tot i això, les opcions amb relatives analítiques són molt comunes quan ens expressem col·loquialment i amb naturalitat i, de fet, sovint l’ús del pronom (hi i la) ens ajuda a organitzar el que volem dir mentre parlem.
Cal dir que també existeixen frases que semblen duplicades però que, en realitat, no ho són. Són les relatives amb duplicació aparent. Un exemple molt comú és el que trobem amb el verb haver-hi, com quan diem que Mallorca és una illa on hi ha molta humitat. Aquí no hem de llevar el pronom perquè no fa la mateixa funció que on: el verb haver-hi necessita el pronom hi per existir, i no podem suprimir-lo sense fer malbé la frase.
També passa amb expressions com És una persona a qui li agrada molt la calor. Pot semblar que a qui i li repeteixen funció, però en verbs com agradar, interessar o fer por (que coneixem amb el nom de verbs psicològics), el pronom datiu (li, els, ens) és gairebé imprescindible per mantenir la naturalitat. Dir a qui agrada la calor és normatiu i gramatical, també, però pot sonar rígid o poc espontani.
Fins i tot quan parlem de menjar, hi podem caure. Imagineu un casament amb una taula plena de canapès: Hi havia dotze canapès, dels quals me’n vaig menjar tres. Aquí, el me’n no sobra: no fa la mateixa funció que dels quals, sinó que ens diu quants en vaig menjar. És un cas de partitiu, i totalment normatiu.
Aquestes duplicacions —algunes justificables, altres no tant— són una mostra d’algunes de les diferències que trobem entre la llengua més espontània i col·loquial i la llengua normativa. Ens recorden que hi ha construccions i maneres de dir les coses que són perfectament adequades quan parlem amb amics o escrivim missatges de WhatsApp, però que hem de modificar lleugerament quan ens trobem en contextos més formals. Pot semblar difícil, però en realitat no ho és. De tota manera, si teniu qualsevol dubte sobre aquest tema o hi ha alguna altra qüestió que us agradaria que tractéssim, escriviu-nos a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem tan aviat com puguem.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.