La joia de la permanència

Tot va començar al voltant de les sis de l'horabaixa. Diversos grups de ball de bot varen començar a crear ambient de festa amb música popular mallorquina. Coincidint amb l'escalfament dels futbolistes, era el torn per a les bandes de música, que sortien damunt la gespa per fer que algun es pensés que es trobava a Mestalla i no a Son Moix. I per últim, seria el torn per a la Coral Juvenil del col·legi Sant Josep Obrer i per a l'escolania de Vermells de la Seu, que cantaven La Balanguera i l'Himne del Mallorca.

L'entrada a l'Estadi no era massa bona, però els que varen ser allà tenien ganes de festa, i s'ho passaren molt bé. Especialment a la segona part, coincidint amb els millors minuts dels de Manzano. Fins al punt que l'ona va tornar a la grada del recinte vermellenc.

Al final, la victòria (3-1) permetria que la festa post partit fos encara millor, amb els jugadors al migcamp, Jonás quedant-se se en calçons blancs damunt el terreny de joc, i els focs d'artifici il·luminant la nit palmesana.

Després la festa continuaria més en privat, amb un sopar entre els membres del club, per celebrar una fita històrica: deu anys consecutius a l'elit del futbol espanyol. Ara, el desig de tots és que el pròxim any se celebri amb més temps la permanència. I si han de llençar-se els coets, que sigui per una fita encara major. Tan de bo que sigui així.