El Mallorca és la irregularitat més regular

El Reial Mallorca aconseguí formar un bloc homogeni, amb un sistema clar i definit, en el qual la fortalesa defensiva era el millor baluard. Manzano havia trobat el sistema, la fórmula màgica per guanyar, i el Mallorca assolí meritoris triomfs. La defensa, amb els nouvinguts David Cortès i Poli als laterals i amb Miquel Àngel Nadal i Olaizola com a centrals, era quasi inexpugnable. Harold Lozano, després d'un inici discret, començava a demostrar el perquè del seu fitxatge. A les bandes del centre del camp, la gran revelació fou Riera, que amb la seva joventut descarada reclamava continuïtat a l'onze titular.

A la dreta, Àlvaro Novo complia sobradament. I encara faltaven les notes de qualitat. Ibagaza, Etoo i Pandiani són els jugadors diferencials del Reial Mallorca, els que han de posar les notes de prestigi. Ibagaza, amb intermitències, demostrava la seva indiscutible vàlua i la seva clarividència a l'hora de fer la darrera passada. Etoo, que també tingué un inici més que discret, recuperà el seu millor joc i Pandiani es convertí en un dels màxims golejadors de la Lliga.

Però a l'onzena jornada, després dels històrics set triomfs consecutius, el Reial Mallorca just fou capaç d'empatar amb el Vila-real a Son Moix. Set dies després, en un excel·lent partit, l'equip de Manzano aconseguia sumar un punt a Riazor davant el Deportivo (2-2). Ara bé, la defensa mallorquinista quedava desfeta per les greus lesions de David Cortès i Olaizola.

El calendari, a més, no era propici, ja que el Mallorca havia de rebre el Reial Madrid, visitar la Reial Societat -líder- a Anoeta i rivalitzar a Son Moix amb el FC Barcelona. El Reial Madrid guanyà amb facilitat (1-5), mentre que la Reial Societat sumà els tres punts passant moltíssimes de dificultats davant un Mallorca que completà un matx més que digne. La derrota davant el Barcelona (0-4), amb les expulsions d'Àlvaro Novo i de Samuel Etoo, és encara ben fresca a la memòria.