El Reial Mallorca perd el nord en defensa

ÀRBITRE: Julián Rodríguez Santiago (1) del Comitè de Castella-Lleó. Amonestà amb targeta groga Paco Soler en el minut 20, Otero en el minut 37 i Correa en el minut 62.
GOLS:
0-1: minut 6, absurd penal de Poli a Contra, quan el romanès sortia de l'àrea mallorquinista, que transforma en gol Fernando Torres.
0-2: minut 41, Fernando Correa resol un embolic dins l'àrea amb un xut ras i creuat.
0-3: minut 54, gran passada en profundidat d'Albertini a Fernando Torres, que s'avança Fernando Niño i Nadal, i marca.
0-4: minut 66, Jorge, de xut creuat amb l'esquerra.
INCIDÈNCIES: Un total de 21.276 espectadors presenciaren el partit en directe a l'estadi de Son Moix. Els aficionats del Reial Mallorca aclamaren Luis Aragonés en diverses fases de la segona part. Dos centenars de seguidors del conjunt madrileny presenciaren el duel.

L'Atlètic de Madrid de Luis Aragonés humilià el Reial Mallorca (0-4) i deixà a la vista les vergonyes d'un equip simple i mediocre. L'equip de Gregorio Manzano, malgrat millorar en algunes fases, va dur al límit els seus defectes. Les badades, imprecisions i faltes d'atenció foren una constant en defensa, en què Fernando Niño i Miquel Àngel Nadal no en feren una de bé. Al centre del camp faltà imaginació, creativitat, verticalitat. Ibagaza, com si no jugàs, i Pandiani, sol, res no va poder fer, a més de fallar clamoroses ocasions. Gregorio Manzano ho sabia, ho havia anunciat divendres en roda de premsa, però no hi trobà remei. «Intentaran pressionar-nos a la nostra zona defensiva, saben que tenim problemes per treure la pilota i que si no marcam aviat arribaran els nervis», explicà el tècnic andalús del Reial Mallorca. Dit i fet.

L'Atlètic de Madrid inicià el partit pressionant ben a prop de l'àrea de Leo Franco, ofegant la línia de creació del Reial Mallorca. Sis minuts foren suficients perquè els madrilenys de Luis Aragonés s'avançassin en el marcador. Un absurd penal de Poli a Contra, quan el romanès sortia de l'àrea grossa serví perquè Fernando Torres superàs Leo Franco. Gregorio Manzano, a la mateixa roda de premsa que ens havia avançat com jugaria l'Atlètic de Madrid, insinuà canvis a l'onze, i complí. Després de dues derrotes, el tècnic andalús deixà a la banqueta Marcos i Olaizola. El veterà capità Paco Soler se situà al centre del camp, mentre que Cortès ocupava el lateral dret. És evident que Manzano cercà el millor pel Mallorca, però quan el remei és Paco Soler o Cortès, amb tot el respecte del món, la mediocritat està assegurada. Al Reial Mallorca li falta un organitzador, un cervellet que distribueixi el joc i sigui capaç d'inventar alguna cosa diferent.

Mateu Alemany recorda, sempre que pot, que l'equip conserva els seus jugadors diferencials, i és vera, però de res no serveix si no estan en forma. Ibagaza, perdut com a segona punta rere Pandiani, ha perdut inventiva i la seva presència en el joc és quasi testimonial. Etoo, l'altre jugador diferencial, és encara a la grada sancionat. L'Atlètic de Madrid, després de marcar, retardà la seva línia de pressió i el Mallorca agafà aire i alenà. Luis Aragonés, durant la seva estada al Reial Mallorca, explicà en diferents ocasions que, independentment de l'entrenador, el Reial Madrid sempre serà un equip de clara mentalitat guanyadora; el Barcelona sempre jugarà bé a futbol; l'Athletic de Bilbao tindrà en la pilota llarga la seva millor arma; i l'Atlètic de Madrid sempre jugarà bé al contracop. Amb avantatge al marcador, els homes de Luis Aragonés deixaren fer al Reial Mallorca i el partit, poc a poc, embogí.

El Reial Mallorca, amb la pilota als peus, guanyava confiança de forma paulatina i experimentava una considerable millora. Un xut de Riera, un cop de cap de Fernando Niño, un altre dispar de l'esquerrà mallorquí i una falta botada per Campano pogueren convertir-se en gol abans que es complís la primera mitja hora de partit, però la pilota no entrà. L'Atlètic de Madrid feia el seu partit, amb un equip ben organitzat, molt juntet i amb gran qualitat. Al contracop, l'afició mallorquinista anava d'esglai en esglai. Correa, Contra i Luis García convertiren Leo Franco en heroi. Pandiani fallà a un metre de la línia de porteria i, incomprensiblement, envià la pilota per sobre la porteria. Correa encertà encara abans del descans i deixà el partit sentenciat (0-2). El Mallorca havia creat ocasions, però la seva fragilitat defensiva era extrema. Poli i Cortés eren superats per Contra i Luis Garcia, al temps que la seva aportació al joc ofensiu era del tot nul·la. Però el gran mal era al centre de la defensa, on Miquel Àngel Nadal i Fernando Niño encadenaven errades amb badades. Horrorós.

Al centre del camp, el panorama no era gaire millor, destacant la pràctica desaparició d'Ibagaza. I en atac, Pandiani, sol i desassistit, res no podia fer. I començà el segon temps. Fernando Torres, per si quedava algú que somiàs en la remuntada, marcà el tercer quan es complia el minut 54. I s'acabà el partit. Olaizola entrà en substitució de Fernando Niño, lesionat, però el Mallorca no apuntà el mínim símptoma de recuperació. L'Atlètic de Madrid, a més a més, controlava ara la pilota, manejava l'esfèric, el movia, i embogia els mallorquinistes. Jorge va fer el quart gol dels madrilenys i encara restava tot un món per al final. Res no canvià. Ben entrada la segona part, Manzano es decidí a fer algun canvi i donà entrada a Julián Robles i Carlos. Amb zero a quatre en el marcador, evidentment, res no aportaren. Al Reial Mallorca just li restava deixar passar el temps de la millor forma possible: intentant no rebre cap altre gol que fes major la humiliació. Passaren els minuts, l'estadi es buidà gradualment i, a la fi, Rodríguez Santiago assenyalà el final del partit. A la fi! El patiment d'un pèssim i penós Reial Mallorca havia finalitzat.