Jaume Mateu era president de l'Obra Cultural Balear.

Què va significar la manifestació del 29 de setembre de 2013?

Que la societat illenca reacciona davant un atac despietat i sense sentit a un dels seus pilars bàsics, com és l’educació, i més si és la pública; que no consent que es trenquin els consensos aconseguits amb molt d’esforç. I que qui s’atreveix a fer-ho, ho paga car.

Quines creus que varen ser les principals claus per aconseguir una mobilització tan massiva?

Tots els col·lectius implicats en el sistema educatiu, Universitat de les Illes Balears, mares i pares d’alumnes, alumnat, professorat, sindicats del ram, coincidiren a oposar-se a una iniciativa política que tan sols pretenia controlar i desprestigiar l’escola pública i el català. I també, la vaga indefinida de les professores i dels professors que desencadenà una onada de solidaritat i de suport econòmic, a través de la Caixa de Resistència, que no s’havia vist mai no sols a les illes sinó a l’Estat.

Què va representar per a tu, a nivell personal, tota aquella mobilització?

Fa deu anys jo era president de l’OCB i amb en Bauzà al capdavant del Govern haguérem de multiplicar l’acció en una situació econòmica desesperant. De fet, el desembre del 2011 i davant el projecte de Llei de modificació de la Llei de Funció pública que eliminava el coneixement de català en les proves selectives per fer part de l’Administració pública, en poques setmanes aconseguírem més de 12000 al·legacions recollides en les quatre illes. I el 25 de març de 2012 preparàrem la més gran manifestació a favor del català que hi ha hagut fins ara a Mallorca i que reuní més de 50.000 persones. En paral·lel, col·laboràvem estretament amb l’Assemblea de Docents. Vull dir que varen ser uns anys realment esgotadors. Per mi i per això, aquella manifestació suposà una fortíssima injecció de força per seguir treballant insistentment a favor de tot allò que ens distingeix com a poble, entre d’altres, el català.

Creus que les polítiques desenvolupades pels governs progressistes varen respondre a les demandes d’aquelles mobilitzacions?

Desallotjat Bauzá del Consolat, els dos governs progressistes refermaren tot el que es va desfer en quatre anys, la qual cosa, a la pràctica, ens feia recular al darrer Govern de Francesc Antich. No s’avançà com s’esperava i calia, i en la situació del català, aleshores i ara, a l’arxipèlag no fer res, deixar les coses com estan, deixar-ho tot en mans dels catalanoparlants, vol dir, afeblir-lo i precaritzar-lo encara més. Es pot dir que els vuit anys de governs progressistes han estat poc favorables a la promoció, coneixement, difusió i prestigi de la nostra llengua.

Com valores la situació actual, amb la perspectiva d’aquests deu anys?

Tenint en compte el poc que s’ha fet per afavorir la presència social del català, amb un govern dirigit pels neofeixistes, es desactivaran els nostres drets lingüístics i la castellanització de les administracions públiques, per exemple, avançarà a un ritme frenètic, com també minvarà molt la presència del català a l’escola fins a fer-lo residual. El panorama, per tant, no és gens galdós i dependrà de la resposta que donem a aquestes escomeses que no prengui un mal molt dolent. I jo, sincerament, no detect, ara mateix, cap remor de resposta com percebíem de bon començament fa deu anys.

Haurem de tornar a treure les camisetes verdes?

Les camisetes verdes mai no s’haurien d’haver estotjades. I qui ho hagi fet, les haurà de tornar a treure, si segueix creient en una escola pública de qualitat i en català. De la mateixa manera que haurem de tornar a treure tota la força que, sens dubte, encara tenim els que volem viure d’acord amb allò que som i sentim col·lectivament i amb la llengua amb què ho expressam, que és la catalana. Consider que ja comença a ser hora de crear la remor de què parlava abans; la remor de la resposta que es mereix la catalanofòbia i l’odi a la diversitat, a la diferència, al bé comú del neofeixisme que, ara mateix, dirigeix l’acció del Govern Prohens.