L'arribada d'en Nicolau a l'orfenat va suposar un interès desmesurat en la curiositat de la trentena de nins i nines que hi residien en aquell temps. Aquell nin desnerit i de pell fosca, a qui faltava mitja cama i que caminava amb unes crosses, que eren molt grans per a la seva mida, però que manejava amb força destresa i naturalitat, es va convertir en el centre d'atenció i tema de les converses dels infants, sorpresos de la seva limitació física però, sobretot, de l'energia, vitalitat i llum que transmetia. Transcorregut un grapat de dies de la seva presència entre ells, i satisfeta la curiositat, el dia a dia a l'orfenat va reprendre la seva monotonia.
Així com la resta s'havien sentit fascinats per aquell nouvingut, en Nicolau es va sentir atret per la corpulència i el caràcter reservat d'en Roger, qui no formava part de cap colla d'infants, ni es relacionava més enllà de l'imprescindible amb els altres nins i, molt menys, amb les nines, encara que ambdós gèneres compartien el pati, el menjador i la sala de jocs, anaven a classes diferents i dormien a mòduls apartats. En Roger no participava en els jocs dels grups fets, es dedicava a pintar en quaderns que, sobretot, Sor Ambrosia li proporcionava, aquesta havia estat la seva protectora des del dia que el va trobar a la porta d'entrada. No es podien fer distincions entre els menuts, però tothom era conscient de la seva predilecció cap a aquell nin que destacava de la resta en tots els sentits, tot i que ell no tenia cap intenció de que fos així.
En Nicolau, a poc a poc, es va anar acostant a en Roger, qui, al principi, el mirava de cua d'ull, i que de manera gradual, es va mostrar receptiu a l'interès que despertava en aquell nin molt diferent de tots els que havia conegut i coneixia aleshores. No va ser fàcil, però l'afany de superació d'en Nicolau encara no havia tocat sostre, i no es va rendir fins entaular una conversa amb en Roger. Traspassada la barrera, amb molta paciència i prudència, es va anar guanyant la confiança, primer, i la simpatia, després, d'aquell nin descomunal per als seus petits ulls. De fet, en Nicolau a punt de fer set anys, era dos mesos llargs més gran que en Roger, però amb prou feines li arribava al pit i la seva extrema magror també contribuïa a ressaltar les notòries diferències entre ells.
El resultat de tanta determinació per part d'en Nicolau va ser convertir-se en el millor, i únic, amic d'en Roger. Varen passar a ser inseparables i fer-ho tot plegats: a classe i al menjador s'asseien un al costat de l'altre; dormien devora; el temps lliure el passaven junts; compartien jocs i aventures; s'ajudaven mútuament, en Roger li va ensenyar a llegir, a escriure i a seguir el ritme de les classes, en Nicolau gràcies a la seva intel·ligència aprenia molt ràpid i de manera eficient, i ell alhora, aportava a l'altre confiança, seguretat i valor en si mateix. Cadascú formava el complement ideal per a l'altre, tot i les seves particularitats, varen ser un tàndem perfecte i infal·lible.
L'amistat entre ells es va afiançar amb els anys, per desgràcia i per a ells sort, cap dels dos va ser escollit per les famílies que estaven disposades a adoptar infants. Principalment, els volien més petits, i de més grans s'estimaven més les nines, i en el cas dels nins, que aquests fossin 'normalets', no un nin amb aquelles proporcions físiques excepcionals amb aparença d'un gandul i menjador compulsiu o un discapacitat físic i d'aspecte feble i famèlic, respectivament. Però això per a ells suposava una alegria, una satisfacció i un agraïment, per a Roger l'orfenat era la seva llar, i en Nicolau se l'havia feta seva, i a més es tenien l'un a l'altre i no concebien estar separats ni allunyar-se un de l'altre.
Varen passar els mesos i els anys, varen deixar enrere les seves infàncies i adolescències, mentre el moviment d'infants, tant sortides com arribades, no aturava. Tot dos, eren dels pocs joves que encara vivien en aquell orfenat, els quedaven un parell d'anys per fer els vint-i-un, edat màxima per poder romandre-hi. Però no va ser necessari, per una banda, en Roger havia passat d'ajudant de mestre a les classes que s'impartien a l'orfenat, a fer-ho a l'escola d'un poble proper, on es desplaçava amb una bicicleta, i amb els anys d'experiència i la seva dedicació va aconseguir la condició de mestre d’escola i una plaça fixa als vint anys, es va traslladar a una petita i modesta casa d'aquell municipi, i el seu temps lliure el dedicava a pintar, afició que seguia sent la seva passió.
D'altra banda, en Nicolau, qui tenia la contundent intenció de ser metge des de la seva estada a l'hospital després del tràgic incendi on vivia amb la seva família, es va veure obligat a mudar-se a Barcelona per poder estudiar Medicina. Allà compaginava els seus estudis amb la feina en una oficina de correus els horabaixes, i vivia a la residència per als estudiants universitaris. D'acabar el doctorat, va prendre la decisió d'anar-se'n a viure al municipi on residia en Roger, qui ja s'havia casat i amb la seva dona esperaven l'arribada d'un nadó. Fàcilment va trobar feina al dispensari com a metge de família, i encara que ell no en va formar una de pròpia, en Nicolau era molt feliç de ser part de la família d'en Roger, el seu millor amic i la seva veritable i estimada família.
Podeu llegir la primera part d'aquest relat aquí.
