cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

Els homes per la igualtat en la cruïlla

Crec que, si el gènere és la matriu de les desigualtats entre homes i dones, la desconstrucció de la masculinitat tradicional no ens hauria de portar a una 'nova masculinitat', sinó a la seva desaparició. I si el gènere és una jerarquia que busca naturalitzar les relacions de poder, no té sentit reivindicar la igualtat de gènere. Tret que s'aposti, és clar, encara que sigui críticament, pel procés d'igualtat entre els gèneres tal com sembla que s'està produint avui dia: igualtat al voltant del model masculí, per consolidar aquest model com a referent universal per a la socialització de nins i nines.

També crec que si no intentem viure com pensem que ho hem de fer, acabarem teoritzant sobre la conveniència del que vivim. Per això, quan sento que es volen promoure 'noves masculinitats' (encara que se les anomeni com igualitàries, dissidents, positives, corresponsables, paritàries, cuidadores, diverses...), em sembla que no es vol acabar amb el gènere, sinó només amb els seus aspectes més nocius. Em costa pensar que es tracti de fórmules de transició cap a la desmasculinització de la societat i la desaparició del gènere, per la qual cosa puc entendre que alguns ens defineixin com un moviment 'masculinista'. I aleshores se'm disparen totes les alarmes.

A començaments dels anys vuitanta, quan alguns homes profeministes començàvem a parlar en públic, va haver-hi dones que ens preguntaven si érem una alternativa al masclisme o bé un exemple més de la sorprenent capacitat del Patriarcat per mudar la pell i continuar creixent: els mateixos gossos amb diferents collarets. Responíem que, si més no subjectivament, ens vèiem com una alternativa real, i que els homes que se'ns acostaven s'allunyaven del masclisme. Avui segueixo pensant el mateix, però sé que alguns que ara són enemics declarats de la igualtat van passar un temps pels grups d’homes.

Sé, doncs, que no es tracta de subjectivitats, sinó de la mesura en què la nostra feina contribueixi a la igualtat. Es tracta d’avaluar quins canvis promovem en les relacions de poder entre els sexes i els gèneres, i en quina mesura ajudem a acabar amb les desigualtats que pateixen les dones (i les mal anomenades minories La igualtat (de drets, oportunitats i responsabilitats) no pot dependre del que obtinguem a canvi; per contra, és un objectiu que té a veure amb l'ètica i la justícia distributiva. Els qui fem camí en caminar sabem, per exemple, que les relacions consensuades no són menys conflictives que les jeràrquiques. I coneixem companys de viatge que cedeixen a la temptació de resoldre alguns conflictes que els sorgeixen en la convivència utilitzant els privilegis que encara conserven. També veiem que, per proximitat, ens costa més ser crítics amb ells que amb els homes que no coneixem. sexuals o de gènere), conscients que la igualtat no suma zero i que els homes hem de perdre privilegis per tal que les dones arribin a la meitat de tot.

Però faltaríem a la veritat si, malgrat aquestes resistències, ocultéssim a la resta dels homes la nostra convicció que la igualtat és una condició necessària per a la llibertat de les dones, i també de la nostra; si no argumentéssim que la pèrdua de privilegis ens descarrega d'algunes responsabilitats alhora que ens ofereix possibilitats, antany insospitades, de ser més lliures i feliços.

No haver de portar els pantalons ens obliga a aprendre i assumir la nostra part de les responsabilitats domèstiques; implica perdre temps lliure, visibilitat pública, autoritat a la llar i disponibilitat per al treball remunerat. Però la majoria dels que s'impliquen a favor de la igualtat viuen unes relacions més corresponsables en la presa de decisions, en el manteniment econòmic de la llar, en la sexualitat, en la criança o bé en la cura de les persones dependents... Perceben que el canvi que es produeix en les seves relacions amb les dones i amb els altres homes ha pagat la pena; que han guanyat més del que han perdut. I se senten més feliços.

Més difícil ho tenen els que, a més de corresponsabilitzar-se en l'àmbit personal, veuen la importància de promoure el canvi de la majoria dels homes a través de les polítiques públiques d'igualtat (en un moment en què aquestes iniciatives sembla que coneixeran un impuls significatiu), perquè el temps i l'esforç que dediquen a aquest fi els exposa a ser acusats de buscar reconeixement, prestigi professional i diners.

Als dubtes sobre si el moviment d'homes per la igualtat busca desconstruir la masculinitat o només combatre’n els aspectes més nocius, s'afegeix el fet que la decisió d'impulsar aquestes polítiques no la prendran homes amb poder polític, que es diuen feministes perquè recolzen les iniciatives que impulsen les seves companyes, sinó que els recursos públics per promoure el canvi dels homes els posaran dones feministes amb poder institucional. Dones que arriben en aquest punt perquè així els ho demanem els homes per la igualtat i també una part important del moviment feminista, però també per la necessitat de combatre l'auge del discurs misogin de l'extrema dreta, que ha declarat la guerra al feminisme. No ho tindran pas fàcil: impulsaran aquestes polítiques entre la recança de no poques feministes (que es resisteixen a invertir en el canvi dels homes) i l'assetjament de l'extrema dreta (que explotarà qualsevol greuge comparatiu, real o imaginari, per presentar-lo com una discriminació contra els homes).

Els desitjo el millor, però em preocupa que el seu lideratge (que implica la capacitat de decidir quins temes prioritzar i a qui encarregar-ne el desenvolupament), unit a la necessitat de recursos que tenen els homes per la igualtat per difondre els seus missatges, derivi en un control de molts activistes que redueixi els temes sobre els que intervenen i també la seva capacitat d'impulsar altres iniciatives i de continuar desenvolupant una veu pròpia. Una veu autònoma dels homes per la igualtat que pot i ha de fer aportacions rellevants al disseny, aplicació i avaluació de les polítiques que vagin construint el futur compartit a què aspirem.

José Ángel Lozoya Gómez, membre del Foro i de la Red de Hombres por la igualdad

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Castanyer, fa 7 mesos
Molt d'acord amb la opinió de Simone. Una altre article farcit dels tópics de sempre, volta que volta sobre el mateix argument expressat de maneres diferents i un poquet de victimisme pijoprogre per curar-se en salut. Molta closca i poc bessó. Em pregunto si dB no podria aconseguir aportacions de gent del pais sobre aquest temes enlloc de recórrer a traduccions de publicacions espanyoles (l'article ha estat publicat originalment al nº 214 de la revista Mientrastanto). Seria això possible?
Valoració:3menosmas
Per Simone, fa 7 mesos
Quina ollada d'ous i caragols. Quin remenat de nomibalismes, prejudicis i incongruències. Si el text reflecteix l'esperit de la iniciativa, sera ben curta, la volada.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente