La Flama del Canigó és la festa d’encesa dels Focs de Sant Joan; una festa popular arrelada al llarg dels Països Catalans que té l’element del foc com a símbol preeminent.

La tradició de les fogueres de Sant Joan és una celebració molt antiga, transmesa de generació en generació al llarg de molts segles. Amb ella, els primers pobladors festejaven la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu. D’aquesta manera, s’han anat transformant aquelles celebracions prehistòriques en els Focs de Sant Joan actuals.

La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

La Flama a Mallorca

Alaró acull enguany la XXIV edició de la Festa de la Flama de la Llengua, l’origen de la qual es remunta l’any 1907, quan l’alaroner Joan Rosselló de Son Forteza va organitzar dalt del cim del Castell una encesa de fogueres per a enllaçar Mallorca amb els cims de Montserrat i el Canigó.

Ara fa sis anys que la Flama del Canigó arriba a aquest municipi del Raiguer de Mallorca. Fou el 2017, quan el batle d’aleshores, Guillem Balboa, va anar a recollir-la per primera vegada al Parlament de Catalunya. I, en fa quatre, que la Delegació de l’Obra Cultural Balear (OCB) a Alaró continua aquesta iniciativa. «Tenim la satisfacció de dur la Flama al nostre poble, perquè des d’aquí arribi a altres indrets de l’Illa», han explicat.

Una vegada arribada la Flama a Alaró, es distribueix arreu de Mallorca i es fan diferents actes per a celebrar la rebuda de la Flama del Canigó.

El missatge de la Flama del Canigó 2022: 'La Flama, el foc de la llengua'.

Cada any, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Eliseu Climent:

«Som llengua i foc. De llengua, en tenim una, nacional i innegociable; la que ens uneix i ens identifica: el català de base que fonamenta la nostra cultura, que vehicula les nostres idees, que dona forma als nostres ideals i que es ramifica en una multitud de fórmules locals que l’endolceixen i el fan ric.

També som foc, deia. Foc primigeni, purificador i renovador de vida, i ho festegem amb ancestrals rituals pagans arreu dels Països Catalans. Les Falles de València anuncien l’arribada de la primavera. Uns mesos abans s’hauran encès les fogueres de Sant Antoni, de les quals en diem barraques als Ports de Morella i al Maestrat, o foguerons a Mallorca. Els correfocs i els focs d’artifici, d’aparatosa pirotècnia, inunden els carrers de pobles i viles en festa d’una atmosfera ensordidora i amb la dolça olor a pólvora.

Però sobretot no podem oblidar el foc amb què celebrem el solstici d’estiu. L’esperada vigília de la Nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya-emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent.

I és que, a diferència d’altres cultures, les catalanes i els catalans, del nord i del sud, de ponent i insulars, som un poble que camina. Caminem per conèixer i per estimar el país. El nostre present beu encara d’aquell excursionisme primigeni que, pas a pas, va fondre’s amb el territori. Transitar-lo lentament i amb la mirada amatent esdevé un tret de cultura. Ho varen fer Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Coromines o Josep Maria Espinàs; i Perejaume amb el seu caminar artístic.

Caminem, també, com a expressió d’una resistència radicalment pacífica i revolucionària. Som de pas contundent, marcat, inflexible, que ens uneix com a poble en un sol crit, llimant divergències, acostant mirades. Caminar ha esdevingut un signe d’identitat propi, un gest de llibertat en el procés cap a la sobirania nacional. Recordeu les Marxes per la Llibertat, aquelles columnes humanes que entraren a Barcelona l’octubre del 2019. Aquesta imatge ho digué tot de nosaltres.

Som així: llengua i foc, i al mateix temps i si em permeteu la irònica paradoxa, som un poble incombustible que forja pas a pas, obstinadament, el seu propi futur».