La violència de gènere és una presó per a les dones que la sofreixen, el seu objectiu és controlar a les dones per a retenir-les entre els barrots que el maltractador situa al voltant de les seves vides a fi que, estiguin on estiguin, quedin atrapades entre els dictats i limitacions que ells imposen.
Sortir de la presó de la violència de gènere no és fàcil, les raons són múltiples. Els primers motius que ho dificulten són les característiques d'una societat androcèntrica que nega la violència contra les dones, i que quan no li queda més remei que reconèixer-la ho fa culpabilitzant a la víctima, contextualitzant les agressions o justificant-les per algunes circumstàncies. En segon lloc, estan totes les conseqüències que la pròpia violència produeix, com són l'aïllament en el qual queden les víctimes, la dependència emocional i la depressió que es produeix per l'impacte psicològic que ocasiona. I en tercer lloc, ens trobem amb la pròpia limitació de la resposta social i institucional que en no pocs casos es dona a les dones que sofreixen aquesta violència, després d'interposar la denúncia per a sortir d'aquesta presó en la qual viuen atrapades.
Quan les víctimes, a més de dones són mares la situació és més greu, donat que la violència també es dirigeix contra els seus fills i filles i les amenaces contra els menors es converteixen en una rutina dins d'ella. Però, sobretot, la sortida suposa fer-ho amb aquests nens i nenes i tot el que comporta sobre la custòdia i el règim de visites.
Si el resultat de tot aquest procés alliberador de la denúncia és que algunes mares que denuncien acaben en un centre penitenciari per decisions de la pròpia administració de justícia en un context de violència, perquè la violència no acaba amb la sentència sobre uns fets concrets, significa que hi ha alguna cosa que no feim bé i que el sistema falla per a les dones i beneficia als agressors.
Ara ha estat María Salmerón, com abans va ser Juana Rivas i tantes altres dones i mares que varen ser maltractades i reconegudes per sentència judicial. Una situació que revela que darrere d'aquests casos hi ha una estratègia seguida per molts maltractadors per a continuar fent mal a les seves exmullers i provocar que elles, per protegir les seves filles i fills, acabin per caure en els seus paranys perquè sigui la pròpia administració de justícia la que faci el joc a l'agressor i les mani a presó, al temps de reforçar el mite de la dona malvada i perversa que la pròpia societat ha aixecat sobre elles.
Algú creu que homes capaços d'assassinar a 5 filles i fills i de deixar orfes a 41 menors de mitjana cada any i de maltractar a 1.700.000, de sobte deixen d'usar la violència perquè tenguin una sentència que els hagi condemnat?
És absurd pensar això. La majoria d'ells continua utilitzant les circumstàncies per a mantenir la seva estratègia violenta contra les dones, és a dir, intentar controlar-les perquè en la mesura que sigui possible es pleguin als seus dictats després de la separació, però ara amb l'afegit de buscar fer-los mal per haver trencat la relació.
Davant aquestes circumstàncies, com és possible que el pare maltractador de sobte es converteixi en víctima i que la mare maltractada es transformi en victimària?
Resulta paradoxal que el mateix home condemnat per la justícia sigui el referent a l'hora d'interpretar els problemes que sorgeixen en el règim de visites establert i que la dona maltractada, que és mare en una societat que enalteix la figura de la maternitat fins al punt de convertir-la en el principal referent identitari de les dones, es converteixi en el contrari i sigui condemnada per decisions que pren com a mare i enviada a presó.
Quants pares maltractadors hi ha a la presó per incomplir el règim de visites o les responsabilitats establertes en sentència judicial?
La situació és tan surrealista que vivim en una societat en la qual una part important no accepta que un maltractador sigui un mal pare i, en canvi, sí que accepta que una dona maltractada sigui una mala mare.
Si a una relació on la violència ha estat present hi ha problemes amb el règim de visites, el més probable és que es deguin a qui ha fet de la família un context de violència i control, no a qui acudeix a la justícia perquè es recuperi la pau i es resolgui la situació. Actuar al contrari demostra que la societat no respon amb coneixement ni consciència suficient sobre la gravetat i dimensió d'una violència que encara avui només es denuncia en el 25% dels casos i es condemna un 88%, la qual cosa vol dir que del total de casos un 87% de la violència de gènere queda, per un motiu o un altre, sense condemnar. És el que vàrem veure ahir (2-5-22) a Tarancón (Conca) amb l'últim homicidi per violència de gènere. L'home (i pare) absolt per violència de gènere fa unes setmanes per un Jutjat penal va assassinar a la seva dona davant dels fills, demostrant la incapacitat del sistema per a abordar una violència que es caracteritza per la seva continuïtat, per una manera d'entendre la relació sobre aquesta idea de control que la converteix en una presó i que fa de la violència una realitat constant, no una sèrie de fets aïllats que es repeteixen amb més o menys freqüència.
Al final, les dones són assassinades i enviades a presó entre el silenci i les paraules equivocades d'unes respostes incapaces de veure la violència i que només es queden amb determinades agressions. A ningú se li ocorreria pensar que una banda terrorista no existeix entre cadascun dels seus atemptats, en canvi, en violència de gènere sí que es pensa que no existeix mentre no hi hagi agressions i mentre que aquests atacs no superin un determinat nivell d'intensitat, perquè si no ho fan es considera que és 'el normal'.
La violència de gènere és una presó social per a les dones i el que hem de fer és tirar els seus murs culturals erradicant l'arquitectura del masclisme i la seva violència estructural. I per a això, el primer que cal fer és manar a presó als agressors i treure d'ella a les víctimes.
Article original al Blog: https://miguelorenteautopsia.wordpress.com/
