algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 20°
27°

Els nous 'indignats': neomasclisme militant, troleig i cabreig masculí

Benvingudes a l’època del rearmament neomasclista i l’activisme trol: performances a les xarxes, vídeos virals de bilis i odi antifeminista, difusió de mètodes d’abús i manipulació. Potser exager. Però, exager?

Naim Darrechi ha fet aquesta setmana un moviment molt polèmic. Ha assegurat haver trobat «el truc per a tenir més drets» i explica com ha canviat de gènere. Ara es fa dir Naima Alejandra Darrechi. Sincerament, crec que és un fake, que no ha fet res administrativament i el que tenim al davant és una performance d’un tio que vol polemitzar. Però és que tant se val aquest canvi en concret. L’important és el que l’envolta.

Les falsedats de l’actuació de Naim

Crec que tot el que diu David González Martín a les seves històries és clau. Primer que tot, Naim no hauria pogut haver canviat res en el seu DNI. La llei no està aprovada, per tant, no hi ha llei que empari l’autodeterminació per voluntat. Segon, el que fa aquest paio, si fos cert, és la declaració d’haver comès un frau de llei (per això no crec que sigui tan curt com per haver-ho fet).

Tercer, si comet frau de llei, hi ha mecanismes legals i socials per a detectar-ho i perseguir-lo. Quart, en molts països d’Europa existeixen lleis similars de protecció a la població LGTBIQ+ i no ha passat res, no hi ha hagut estampida de violacions i canvis de gènere, no s’han omplert els banys i les presons de dones d’homes pedòfils. És curiós com el discurs antillei i transexcloent, en comptes de centrar-se a demanar o proposar mecanismes de detecció i control de fraus, hi va en contra per tal de proscriure-la i cancel·lar-la.

Com diu també David González, el discurs de Naim està ple de falsedats. No es pot canviar cada sis mesos el gènere (argumentari antitrans). La llei preveu que després de l’acceptació del canvi, hi hagi sis mesos per a rectificació. Però passats aquests mesos, qualsevol canvi haurà de fer-se per via judicial. Entre moltes altres coses, m’agradaria apuntar cap a una altra banda. Crec que no és el meu paper parlar de la llei Trans. Hi ha gent molt més potent parlant-ne: Ira Hybris, Elizabeth Duval, Daniel Valero, entre altres (però no per la seva identitat, sinó perquè tenen una formació sobre el tema al·lucinant). El meu interès és donar-li la volta al tema de la masculinitat.

La supèrbia de la crítica antimasclista

Abans que res, no m’agrada la postura de plantejar el tema de Naim com si fos una ximpleria pròpia d’un esbojarrat al qual no importa prestar atenció. Naim Darrechi té a Instagram 6,5 milions de seguidors, 3,9 a Youtube i, 28 milions! a TikTok. I és només un dels esbojarrats. N’hi ha més.

Crec que hi ha dos prejudicis ocults en aquesta consideració. Primer, la desconnexió històrica, que hem tingut des dels sectors feministes, amb el que passa fora de l’esfera activista. Segon, la trivialització del masclisme, que ve del prejudici que «no val la pena discutir amb aquests imbècils». Ambdós prejudicis estan lligats, i ambdós alimenten un creixement molt heavy del neomasclisme militant.

Consider que, a causa de la desconnexió que hem tingut d’aquesta esfera masculina i que no ens rebaixem a discutir coses superbàsiques –«no explic el googleable», «són imbècils sense remei»–, s’han acabat per estendre, de manera gairebé epidèmica, una sèrie de discursos i creences falses que, encara que sempre van tenir alguna cosa d’antifeminista, han guanyat a poc a poc sentiment d’indignació i ràbia.

En això tenim els homes 'aliats' una responsabilitat: no hem sabut connectar amb aquestes esferes. Hem parlat a vegades buscant més l’acceptació i l’aprovació feminista que la connexió amb tios cada vegada més masclistes (qui ens segueix en els nostres comptes? Qui ens llegeix? Per a qui escrivim?). I en molts casos hem fet pedagogia des d’un púlpit de puresa i moralisme –blanc, amb estudis, classe mitjana simbòlica, etc.–. Hem desprestigiat el món de les xarxes i els espais masculins mentre allà es retroalimentaven malestars i indignació. Fora, esperem que per dignitat o 'empatia', aquests homes vinguin als nostres tallers a desconstruir-se.

També crec que existeix una responsabilitat en certs sectors del feminisme, que ha tendit en alguns moments a essencialitzar el masclisme, a reduir la complexitat del gènere masculí a la violència i a no deixar sortida al canvi (o ets un 'fals aliat' o es riuen de tu 'not all men' o 'encara que el mascle es vesteixi d’aliat, és igualment mascle'). Resulta vergonyós veure com s’ha llançat la mateixa merda contra Roy Galán que contra el Xokas o Naim.

La militància neomasclista, claus de lectura

El resultat: una desconnexió amb un món masculinitzat cada vegada més armat i format. Elisabeth Duval publicava fa uns mesos un article molt encertat, 'Todo streamer es un ideólogo'. I parlava de les raons sociològiques per les quals aquests valors o aquests referents s’estenen tant. Crec que en aquests lideratges masculins hi ha un mode de vida desitjable, un exemple d’una «dignitat masculina» restaurada, una forma de lluitar contra la sensació que els homes són menystinguts, culpats per tot, tractats injustament. A més, encarnen la subjectivitat d’èxit capitalista, un Jo-Marca emprenedor de si mateix i ple de pasta i de fama. Què més vols?

Sé que podríem pensar que tot això és bullshit, que són falses ximpleries. Però record una cosa que ja vaig dir quan parlava de les raons de l’èxit de Vox entre els homes. És necessari aproximar-se al malestar masculí i prendre’l com a real. És tan real que es troba a la base del comportament polític de molts. Sobre aquest tema, Kimmel (al seu llibre 'Hombres blancos cabreados') fa una distinció valuosa: el malestar masculí si bé és real (en tant que existeix en el món) no és veritable (en tant que no està recolzat en informacions contrastades). Tendim a rebutjar aquest malestar perquè no es basa en veritats. Però no per això desapareix. El malestar de l’home existeix i no desapareixerà, encara és real tot i que no es basi en idees que no són veritables.

I això la ultradreta ho entén perfectament. No és casualitat que gran part del discurs de Naim reprodueixi punt per punt el discurs de Vox contra la llei Trans. I de passada llença atacs directes al Govern d’Espanya («aquest país és meravellós, el que fa riure és el Govern») i a Irene Montero. El mateix fan altres dels grans ideòlegs del neomasclisme militant, com Roma Gallardo. Es tracta d’una sèrie d’ideòlegs masclistes que exerceixen un lideratge basat en el troleig, les rialles, l’humor negre, el pensament 'políticament incorrecte' i la rebel·lia indignada. I és terriblement exitós. És un discurs perfecte per a formats com Twich o TikTok on la unidireccionalitat del discurs, la presència dels videojocs, el carisma i els al·legats simples però directes aconsegueixen connectar emocionalment amb homes cansats, emprenyats i confusos.

Naim, el que fa a les seves històries, no és un al·legat masclista: és un al·legat victimista que ataca directament les polítiques progressistes i el govern d’esquerres. No ataca les dones; segons ells, defenen la dignitat masculina, per a ells és autodefensa enfront d’un món que discrimina i desvaloritza l’home. I tant és que sigui veritat o no, en el seu món de raons és veritat, i aquest relat no aconseguim disputar-los-el.

Conclusions

Tant és que el que hagi fet Naim sigui veritat o no. Els efectes de la seva performance sí que ho són. Reforça un discurs de victimisme masculí. Ataca el Govern d’Espanya, assenta la idea que es riuen dels homes i que és legítima la defensa de la dignitat masculina. Difon de passada als seus col·legues neomasclistes, col·loca la broma en tots els diaris digitals i fa més gran la bretxa entre el feminisme transexcloent (que ja diu «no ho veieu? La llei Trans dona més privilegis als homes») i el feminisme transincloent (que lluita per fer entendre que el que ha fet Naim és un fake i que la llei no és així). Win-win per a un activisme trol, que es riu de tot, que sent llibertat per a fer de tot i que guanya adeptes sense aturar.

Què fer enfront d’això? Això dona per a un altre article. D’entrada, crec fermament que la postura d’alguns, que es dediquen amb ganes a llançar merda als homes compromesos amb el feminisme, i que alimenten la cultura del 'mem' i la mofa contra l’aliat, només fa que sigui més difícil encara una feina ja de per si difícil i que es promogui un nihilisme paralitzant.

És curiós com els arguments dels que llancen merda contra els aliats i els dels neomasclistes són similars. Debilitar les postures de les masculinitats crítiques i fer encara més confusa la feina de reflexió i desconstrucció facilita que les postures neomasclistes guanyin terreny davant de l’immobilisme i el nihilisme improductiu enfront del compromís masculí.

Enfront de la crítica inútil políticament i al moralisme de pedestal, necessitem enfortir i millorar les formes de pensar la masculinitat, per tal d’arribar a joves que es rearmen des del masclisme, i que prometen posar-nos les coses bastant dures.

Article original de Lionel G. Delgado, publicat a El Salto: https://bit.ly/37nqurW.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per arruix, fa 14 dies
El artículo del tal Lionel, infumable.
En cuanto al rostro del tal Naim, cabe preguntar. No tenéis otra cosa para ilustrar el artículo?.
Artículo y rostro, para salir corriendo
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente