Aquest article pretén ser un tribut a totes aquelles persones que, normalment o sovint, són etiquetades com a «alteradores de l'ordre comú», simplement per no pensar o actuar segons la resta, o el que es suposa establert com a normativa vigent o socialment acceptat per la resta de persones o qualsevol institució i administració pública o privada, és a dir, aquells que no pensen o no fan les coses políticament correctes.

D'entrada, aclarir que és una opinió subjectiva, basada en la meva perspectiva i experiències acumulades. Evidentment, i per tant, no és una veritat absoluta, però tampoc, i modestament, una visió absurda de la realitat. Encara que és un tema molt extens, del qual es podria escriure un llibre, i aleshores també molt complex, amb opinions semblants o contràries a les afirmacions exposades.

La llista dels qualificatius per a les persones discrepants amb la majoria; amb els, en teoria, superiors; amb la suposada autoritat; amb el què es considera de sentit comú per a un gran nombre de persones, estaments, òrgans competents; normes establertes o imposades, etcètera, va més enllà d'alteradors, altres definicions, a més de bojos, poden ser: conflictius, radicals, extremistes, insensats, mal bitxos, provocadors, ignorants, éssers d'altres planetes... I sí, possiblement, són persones que no encaixen en aquesta societat o no troben el seu lloc en aquest temps i a aquest món, per ser com són. Malats en una societat presumptament democràtica, o entenimentats en una societat considerablement malalta.

Es podrien tractar els diferents àmbits de la vida, però tractant-se d'un article, es limita al laboral, ja de si prou llarg i ambigu. Tant a l'empresa privada com al sector públic, els treballadors són com una mena d'esclaus, encara que a la primera es prioritza la producció, l'eficàcia i els resultats, en canvi, al segon es pot dir que els treballadors compten amb millors condicions i llibertinatge, però en una i a l'altre, pràcticament són més aviat números que persones amb sentiments o drets.

A les empreses privades es dóna molta varietat de situacions, des de les petites a les grans. A aquelles gestionades per famílies, sovint et trobes en una cruïlla, sobretot quan les ordres són diferents depenent de qui la fa, a tothom li agrada manar i que es faci el que volen. Altres, com les empreses importants, hotels, o les grans superfícies comercials, compten amb una àmplia piràmide jeràrquica: caps de secció, cap de departament, cap de recursos humans, càrrecs directius, una estructura jerarquitzada amb certa competició i rivalitat, i més d'un sense escrúpols, que tracta als treballadors subordinats com catifes de trepitjar o menysprear, i si els plantes cara, t'arrisques a un acomiadament. A moltes empreses, encara que no sigui necessari un uniforme, et diuen com has de vestir, com has de fer la teva feina i, fins i tot, el què pots dir i no, més que una persona et sents un robot o una màquina. En algunes empreses, fins i tot, són els mateixos companys els que et fan la traveta davant els superiors, per egoisme o per no fer com ells.

Al sector públic també poden donar-se les mateixes situacions o molt similars a les produïdes en les empreses privades. Els abusos de poder també són a l'ordre del dia. Freqüentment, estàs sotmès als protocols i la normativa establerta. Si ets dels darrers esglaons del sistema també has d'acatar les directrius dels comandaments intermedis, a més de les marcades pels càrrecs polítics del moment. Massa sovint amb una manca d'humanitat i de valors, però tampoc no t'és permès qüestionar les coses, senzillament has d'obeir i callar. Si ets una persona amb consciència més val que no ho sàpiguen perquè, altrament, més d'una vegada et diran això de que no et paguen per pensar o que no ets qui per dir segons què o que ets en una institució, com si això suposés una dictadura i no una democràcia. Si no vols represàlies, et convé ser imparcial, discret, o fins i tot, invisible. Fer la teva feina sense cridar l'atenció de manera negativa. I en alguns organismes públics, la situació és encara més complexa perquè et trobes que, fins i tot, els polítics de torn no tenen capacitat o no volen canviar les regles del joc, és a dir mantenen les normes establertes o imposades, encara que aquestes siguin obsoletes, restrictives, ràncies i dictatorials.

Per acabar, la meva simpatia, solidaritat i suport a totes aquelles persones que pensen que un món millor és possible. A les que lluiten cada dia contra les injustícies, que no passen pel tub perquè així ho diu un sistema que et vol callat, ignorant, obedient i sotmès. A les que es revelen davant de les imposicions, les ordres i la voluntat dels poders imperants. A les revolucionàries, malgrat siguin tractades com pudents, irracionals, o perilloses, segueixen endavant amb coratge i determinació. A les que s'allunyen de la hipocresia, la desigualtat, la injustícia, la covardia, la submissió... encara que es quedin soles. En definitiva, a totes aquelles persones que treballen per trencar les cadenes d'un sistema corromput i retrògrad.