Estimada mamà!

Diumenge passat vaig començar aquesta carta, i et vaig prometre continuar-la. Ho faig avui, 6 de març, quan justament es compleixen tres mesos de la teva partida...

A l'altra, et deia que la següent seria més afectuosa... Em sap molt greu mamà, però què dur em resulta avui, que tampoc m'acompanya l'estat d'ànim, i allà on siguis m'estàs sentint, des d'ahir, plorar amb el meu cor del tot esquerdat...

No pensava que em costaria tant complir la meva promesa que estaria bé quan deixessis aquest món. Més que per la teva absència, perquè seria egoista per la meva part pretendre que encara patissis les condicions de vida que tenies a causa al teu estat de salut, i allà on estaves... més que per allò, és que no aconseguesc donar-li un sentit a la meva vida; sovint, no sé què estic fent ni per a què; o trobar un equilibri en aquesta muntanya russa d'emocions, a la qual em debat, de vegades, entre seguir endavant o partir amb tu... però pensar així és la pitjor falta de respecte cap a tu i cap a la vida que em vares donar.

Durant nou mesos em vares tenir dins teu, sé que no varen ser fàcils, perquè va coincidir amb la intervenció quirúrgica a cor obert del teu fill gran, allà a Madrid! Quina nirviada! Angoixes, patiments, insomni... vares viure fa gairebé cinquanta anys! Mentrestant estaves embarassada de mi, i per això, potser, la meva personalitat, massa sensible, lluitadora, valenta, sentimental, empàtica..., però també propensa a l'ansietat, la preocupació per tot, els alts i baixos emocionals, la desolació; els sentiments d'impotència, de culpabilitat, d'inferioritat, de solitud... Així et devies sentir tu, no és cert mamà?

Sí, llavors tendria sentit el meu aferrament per tu, l'única filla que va voler que es respectés la teva voluntat de no anar a una residència; la que, durant tretze anys, va lluitar incansablement per revertir-ho, així com per la teva qualitat de vida; com em va dir una psicòloga al 2017, la filla que va assumir el paper de tenir cura de tu, i per això, la meva indisposició a comprometre'm amb ningú, així com la meva autoestima baixa; tu eres el més important a la meva vida, i se'm fa molt difícil omplir el buit que ha quedat a la meva vida sense tu.

Em sap greu, mamà, avui hauria d'estar rememorant els tendres records que tenc de i amb tu... Això no ho record, però ho vaig sentir tantes vegades de tu que vaig crear la imatge al meu cap: quan jo tenia devuit mesos i estàvem a Lugo, a ca teva, aprofitant el viatge a Madrid per la revisió dels dos anys de la intervenció al teu fill, i jo estirava del davantal de la teva mare, la meva padrina, per demanar-li de menjar. El primer record que mantenc de ben petita és quan tenia dos anys i vaig haver de passar a un llit per deixar el bressol, als peus del teu llit, a la següent filla, quina enveja i ràbia em va quedar!

Altres records de nina són, quan aprofitava que el meu pare no hi era, per ficar-me al llit amb tu, i que ja sent adulta encara gaudia de fer-ho, sobretot, des del teu atropellament. O que volia ser jo la que fos al teu costat aferrada de la mà. O recolzar el meu cap a la teva falda quan m'asseia a veure les pel·lícules i sèries de televisió amb tu. O quan em portaves a Son Dureta pels meus dolors de genolls amb les meves estirades d'ossos, o a la logopeda quan a l'escola se't queixaven de la meva dislàlia.

Ja de jove, els dos mesos que vares plorar perquè no volies que me n'anàs a l'Anglaterra d'au-pair, ni tampoc et va agradar que uns anys més tard, tornàs a anar-me'n a Madrid perquè volia estudiar art dramàtic. Sí, mamà, quants mals de caps i feines et vaig donar, també per altres motius.

I durant aquests catorze anys, també, hem compartit tantes vivències plegades que perfectament em donarien per escriure un llibre, però això és una carta i no et vull cansar molt més. Tan sols, mamà, dos moments vull fer-te recordar. El primer al poc del canvi a la Bonanova, em vares demanar, com tantes altres ocasions, que et dugués a casa nostra, la meva resposta va ser que allà tenien cura de tu, i com a rèplica em vares dir: «Però tu ho fas millor». Vaig haver de girar el cap perquè no veiessis les meves llàgrimes i com m'havia de mossegar la llengua d'impotència.

L'altra, un moment que estàvem totes dues damunt el teu llit a aquella habitació, quan encara no havies perdut del tot la teva capacitat de comunicar-te oralment, perquè amb els ulls, fins gairebé el darrer tram de la teva vida, ho vares fer. Et vaig dir, com tantes altres ocasions, «T'estim, mamà», i tu ho vares negar, sorpresa amb la teva resposta, et vaig demanar el perquè de la teva negació, i em vares respondre: «No m'estimes tant com t'estim jo a tu».

Tenies tota la raó, mamà, ningú m'ha estimat ni ho farà mai com ho has fet tu, de manera incondicional, amb tant afecte, devoció, paciència, amb tot el teu cor. Perquè tu no sabies estimar d'una altra manera. Supòs, que ara mateix, estaràs plorant com ho estic fent jo. Però, mamà, saps perfectament que t'estic eternament agraïda; que sempre hi seràs al meu cor, amb cada batec; i que per tu lluitaré i faré tot el possible per complir la meva promesa de que estaria bé, però mamà, perdona'm si de vegades plor i m'enfons.

Tu ets el meu referent, però no tenc la teva fortalesa ni la teva resistència. Ho intentaré, perquè t'estim moltíssim, i el teu desitj és veure'm feliç i que m'estimi a mi mateixa com ho faig amb tu. Sí, això és molt teu, també, donar més als altres que a tu mateixa. Certament, «de tal riu, tal aigua».

De tot cor, moltíssimes gràcies per tot, mamà!

Quérote moito, miña nai!