Com cada any, assistir des de casa com a espectador, a la soporífera, però no obstant això sempre atractiva, cerimònia dels Goya m’ha servit per a confirmar que l’autodeterminació de gènere és impossible. M’explico. L’imaginari del que significa ésser home i ésser dona, d’acord amb els patrons normatius que identifiquem com a gènere, es reprodueix any rere any en la desfilada d’estrelles que, fidelment, i amb excepcions comptadíssimes, responen a allò que s’espera d’ells i elles. A banda que em sembla saníssim i meravellosament juganer que tots i totes puguem gaudir de sentir-nos atractives, desitjades i estrelles per un dia. El dilema està en el fet com el món en què vivim ens condiciona aquest gaudi d’una manera molt diferent en funció del valor social atorgat a allò que tenim entre les cames. En aquest sentit, les ordres que deriven de la 'llei d’obligació d’agradar' ('ley del agrado'), usant una terminologia que vaig aprendre d’Amelia Valcárcel, continuen essent més rígides i estrictes per a les dones. I arriben fins a tal punt que en el seu cas aparèixer com a interessants i atractives passa en la majoria de les ocasions per ser generoses en l’exhibició corporal, sempre que el cos, clar, respongui al cànon que les marques, les xarxes socials i la publicitat ens assenyalen com a desitjable. Un cos que en el cas de moltes d’elles, com vam veure el dissabte passat, sembla més proper a la malaltia que a la ufanor. A més, encara està normalitzat per a elles que, quasi com passa en l’amor, per a ser bella fins i tot s’hagi de patir, i és per això que ja no només els clàssics tacons tornessin a fer-me pensar si jo podria suportar hores amb aquest suplici, sinó que també el dissabte passat em vaig preguntar si seria possible que moltes de les estrelles que vaig veure haguessin pogut seure per a suportar les més de tres hores de gala. I tot això per a no parlar d’alguns dels rostres populars que any rere any he vist com perdien expressivitat i moviment alhora que guanyaven en llisor. És evident que, igual que el gènere, l’edat és una construcció social. I que, per tant, no és el fet biològic allò que genera discriminacions i injustícies, sinó la lectura social, política i cultural que a una determinada condició del nostre ésser li atorguen les regles del joc que ens hem posat. Potser serà per tot això que no vaig deixar d’aplaudir la bellesa i la joventut de Petra Martínez.

En el cas dels homes, no obstant això, les regles són completament distintes. Impera encara, en línies generals, la comoditat. Per a nosaltres el clàssic i l’elegant tenen a veure amb els colors, les línies i els missatges que ens identifiquen com a subjectes amb autoritat, gens estridents, centrats en el paper que se suposa que és el nostre. Només amb certa timidesa hem anat incorporant algun detall trencador, a causa del qual encara avui sembla que, fins i tot a vegades, hem de demanar permís o justificar, com l’altre dia va fer Alfonso Bassave en mostrar l’agulla que duia a la solapa. Clar que hi va haver als Goya homes que van gosar saltar-se les regles –apareixent més femenins? –, però continuen essent excepcions les quals, a més, perquè quedi ben clar qui mana, enaltim fins a la brillantor i fins i tot fins a l’heroisme dels que destaquen entre el ramat. La lluentor i el glamur de les noves masculinitats. Que tot canviï perquè tot continuï igual. I així, Paco León, Eduardo Casanovas o Jorge Motos van trencar monotonies i tal vegada ens van enviar un missatge més enllà de l’arc iris. Però en tot cas, mai ells, mai nosaltres, a diferència de les dones, patim el cost que suposa sortir del que està establert, o almenys, no de la mateixa manera. Ben al contrari, insistesc, des d’una certa (pos)modernitat homes així semblen merèixer un doble aplaudiment.

Més enllà del divertiment i de l’espectacle que suposa una cerimònia en la qual el que importa és jugar i per descomptat vendre una determinada imatge, i si és possible que aquest joc sigui capaç de generar empatia en el públic i dividends a la indústria, el que ens han tornat a demostrar els Goya és que, ara com ara, ningú, cap de nosaltres, homes ni dones, podem 'autodeterminar-nos'. Que som part d’una societat en la qual regeixen encara estrictes normes de gènere, que ens condicionen i que ens defineixen fins i tot des d’abans de néixer. Les que fan, per exemple, que quan arrib a una botiga una fletxeta m’indiqui en quin apartat està el que és masculí i on es ven el que és femení. I que moltes vegades agafar-nos en aquest penjador és quasi una necessitat per a sentir-nos part de la comunitat, per a ser reconeguts i reconegudes, per a no sentir-nos al marge. Per la qual cosa tampoc seria just exigir a tothom l’heroisme que a vegades reclamem els qui des de la comoditat de l’acadèmia clamem per rebel·lies contra el sistema. Un sistema, el de sexe/gènere, que tots i totes reproduïm diàriament, perquè mal que ens pesi, ens foti i fins i tot sigui part d’un feminista ens agradaria que desaparegués. Però de moment és això, un horitzó, no una realitat d’ara i aquí. Per això és tan important, entre Goya i Goya, que continuem treballant en dues direccions que podrien semblar contradictòries, però que, no obstant això, hauríem d’aconseguir que anessin juntes: l’èxit d’un món futur en el qual els nostres fills i les nostres filles no haguessin de sentir-se empresonats en les gàbies del gènere, i el reconeixement paral·lel de les múltiples maneres en què cadascú pugui sentir, interpretar i expressar el seu cos i la seva sexualitat. Tot això, sense oblidar que perquè aquest nivell d’autonomia sigui possible necessitem partir d’una quantitat equivalent de recursos a l’abast, no només econòmics sinó també culturals i simbòlics. No tenir en compte aquesta variable suposa tornar a caure en l’error que amb tanta freqüència repetim els qui estem en una posició de privilegi. Una cosa que Nikki Kendall ens recorda rotundament en el seu imprescindible 'Feminismo de barrio': «Totes hem de viure en el món que ens ha tocat, no en el que ens agradaria, i això fa que el feminisme idealitzat se centri en les preocupacions d’aquelles que acaparen més parcel·les de privilegi».